La protesta judicial
LES reformes en la justícia proposades pel ministre Alberto Ruiz-Gallardón han provocat una contundent resposta per part de tots els estaments del sector. Jutges, fiscals, advocats i procuradors, siguin quins siguin els seus orígens ideològics o la seva militància en organitzacions judicials, s’han posat unànimement d’acord en plantar cara a una reforma que jutgen més ideològica que professional i que converteix la justícia en un servei “en efectiu”, per les taxes que es proposen.
L’insòlit i històric acord entre totes les parts engega a rodar la tesi del Ministeri de Justícia que es tracta d’una protesta corporativa. És lògic que quan es tracta de reformar un sector de la societat es produeixen efectes contraris als avantatges que aquest grup ha anat acumulant amb els anys. I que, per tant, que els beneficis de què gaudeixen els jutges i magistrats es vegin perjudicats, com per exemple en la paga doble, en la reducció dels dies que es computen com a permís per a assumptes propis o en les retallades a les places de jutges substituts. Però d’aquí a denunciar un moviment corporatiu hi ha un món.
Perquè en la protesta no només s’assenyalen aquestes retallades, sinó el fet que s’introdueixi un sistema de taxes que, a la pràctica, converteix la justícia en un servei públic fora de l’abast d’una bona part de la societat. No tots els que s’oposen ho fan per haver-se introduït el sistema de taxes en la justícia, sinó perquè ho consideren excessiu. Així, el recurs a una multa de trànsit o un judici per presumpte acomiadament improcedent poden costar al ciutadà 200 euros. Un recurs al Suprem, uns 1.000 euros. I un divorci, uns 300. Però no només són les taxes judicials. També està el registre civil, que en cas de prosperar la reforma passarà als registradors de la propietat i els notaris, la qual cosa es considera una privatització del servei.
Hi ha altres motius de la protesta, com la pèrdua de pes competencial del Consell General del Poder Judicial o que jutges, fiscals, advocats i consumidors consideren la fallida de l’Estat social que es protegeix a l’article 1 de la Constitució. I, per reblar el clau, ahir el Poder Judicial va titllar d’inconstitucional la reforma del Codi Penal que pretén el ministre Ruiz-Gallardón.
Tothom sap la mala fama que té la justícia a l’Estat espanyol. Entre altres raons, per la seva excessiva lentitud. També és sabut que la justícia ha estat un dels pocs sectors que no ha tingut una reforma en profunditat en els 34 anys de democràcia i que, en línies generals, ha vingut respectant l’statu quo del règim anterior. La insistència amb què reclama la societat una reforma de veritat de la justícia ha caigut sempre en sac foradat i, a tot estirar, s’han aplicat pedaços. És evident que la reforma de la justícia exigeix una posta a punt que permeti a tot el sector judicial arribar a tot arreu amb rapidesa i eficiència. En lloc d’encarar una reforma com cal, Ruiz-Gallardón aplica criteris estrictament economicistes per fer front a la crisi. La qual cosa, en definitiva, és un error.