Poli bo, poli dolent
Una de dues: o a Felip Puig algun dels seus comissaris li va amagar el que realment va passar la tarda de la vaga general del 14-N al centre de Barcelona, o el conseller ho sabia i és ell qui menteix. Tots dos escenaris són nefastos per a Puig. Oportunament, ahir en va sorgir un tercer, que van fer córrer uns quants comissaris per negar l’omissió de dades: i si al conseller –suggereixen– se’l va informar només sobre el que va preguntar, és a dir, estrictament sobre l’actuació dels mossos en el moment i el lloc en què Ester Quintana diu que va perdre l’ull per un projectil? En qualsevol cas, només queda clar que les cartes amb què juga Puig ja no són totes seves. Tot aquest assumpte, que és polític, el compromet, perquè devalua la seva paraula.
Cada nova revelació fa que la controvèrsia prengui més i més, i l’incendi ja ha arribat a la sala de màquines d’Interior. Contràriament al que el conseller va dir el dia 3, sembla que els agents antiavalots van actuar sota l’ordre d’un dels seus comandaments i no només van disparar projectils a Via Laietana, sinó també en mitja dotzena de carrers més. Quan llegiu aquestes línies, Felip Puig ja haurà aportat al Parlament una nova versió del 14-N. Confiem que sigui la definitiva. Un tràngol, el d’avui, per a un conseller ara en funcions que no sol esquivar les càmeres, però que aquest cop les ha defugit durant dies. Significatiu. La seva compareixença avui arriba massa tard. Així que a Felip Puig no li hauria de tremolar la mà per ordenar immediatament la destitució de qui, fins i tot estant en el seu cercle de confiança, l’ha deixat en una posició més que compromesa. Aquest cop li toca fer de poli do-
Amb l’evidència d’un trencament de la cadena de comandament, Puig ha d’ordenar destitucions
lent, per molt que la factura que en pagui sigui un trencament de la relació gairebé fraternal que ha aconseguit mantenir fins ara amb els caps policials d’Interior. Que la seva autoritat sigui creïble depèn de com actuï davant l’evidència que la cadena de comandament, la seva, s’ha trencat.
De tot aquest embolic, el que és positiu és que s’hagi obert el debat sobre si l’actuació dels mossos en determinats conflictes recents ha estat desmesurada o si ho és l’ús de les discutides pilotes de goma. La policia catalana, com totes, es deu als ciutadans, que són els que la paguen i la requereixen amb raó i sentit comú. Els errors, si se’n cometen, s’han de corregir, no pas escombrar-los sota la catifa... No se sap mai on hi haurà una càmera que et delati. L’ordre públic no només és necessari, sinó que també forma part d’un acord de convivència. Interior s’hauria d’encarregar de posar fi a la sensació ciutadana que la policia és l’enemic del manifestant quan la funció que té és ser l’aliada dels seus drets i, alhora, la vigilant dels seus deures. No es tracta de tornar al model happy flower de Joan Saura, sinó de garantir que la policia actuï amb proporció. Ara no parlem d’un conseller o d’un altre, sinó de la pèrdua de confiança en la policia i en el sistema.