La world music es queda òrfena
Ravi Shankar va dedicar la seva vida i el seu talent a dur la música tradicional i clàssica índia a Occident, tot construint un pont sòlid i cordial que, com tots els ponts, és possible recórrer en dues direccions. D’una banda, el podem assenyalar com un dels màxims responsables que les músiques exòtiques trobessin el seu lloc en les oïdes i l’ànima del gran públic europeu i americà, aspecte que ens recorda Philip Glass quan el qualifica com “el padrí, la mare i el pare” de la world music. De l’altra, va ser determinant perquè la música occidental augmentés la seva paleta de colors, tant en el vessant sonor com en l’emocional, fet que queda reflectit (pe-
Va fer que les músiques ‘exòtiques’ trobessin el seu lloc en les oïdes i l’ànima del gran públic occidental
rò no únicament) en l’obra dels Beatles i George Harrison.
El film de D.A. Pennebaker Monterey Pop mostra la comunió que es va establir entre Ravi Shankar i el públic d’aquell festival celebrat a Califòrnia (1967). Una comunió amb ombres –anys després, diria dels hippies que “el seu amor era superficial, i l’assimilació del fet indi, insuficient”–, però ben significativa. El contacte amb el món del pop va suposar un impuls definitiu pel que fa a la seva projecció.
En un planeta cada dia més globalitzat com el nostre, les propostes musicals que procedeixen d’Àsia o Àfrica tenen una presència bastant normalitzada en la indústria i els mitjans. Per arribar a aquesta situació, calia desbrossar el camí i enfrontar-se a un context gens favorable, que limitava aquestes músiques a objecte d’estudi per a iniciats.
Aquesta és la missió que Ravi Shankar va emprendre amb una voluntat de diàleg que també el vincula a la música culta, vessant en què és inel·ludible esmentar els dos discos de la sèrie West meets East enregistrats amb el violinista jueu Yehudi Menuhin als anys seixanta. L’espiritualitat que l’acompanyava, i que va influir fortament en el saxofonista de jazz John Coltrane, és també un tret essencial del músic desaparegut, que hem de considerar com una de les grans figures de la crònica musical del segle XX.