El Gastronomicon
Cada vegada és més clar que, més que una altra Guia Michelin, el que aquest país necessita realment és una Guia Chicote que ens ajudi, no a identificar els millors i més recomanables restaurants, sinó a evitar com la pesta tots aquells antres culinaris a les infectes cuines dels quals fins i tot les paneroles acaben demanant el llibre de reclamacions entre arcada i arcada. Em consta que cada vegada som més els consumidors de naturalesa aprensiva que després d’escurar la nostra ració setmanal de Malson alla Chicote, el primer que fem quan entrem en un establiment de menjar qualsevol és mirar dissimuladament cap a la porta de la cuina per intentar veure, per si de cas, el que s’hi cou, podreix o floreix. I la veritat és que en no poques ocasions el lovecraftià espectacle que un arriba a contemplar de cua d’ull, tant en locals de renom com en tavernes tirant a sospitoses, podria matar la gana fins i tot al mateix Carpanta.
El meu pare, que en això de la higiene era molt seu, sempre em deia que abans de demanar la carta a qualsevol restaurant, fes un volt pels lavabos per veure com portaven aquí això de la netedat i la salubritat. No sé què pensaria el Sergent Chicote d’aquesta prova del cotó fluix tan particular, però el que sí que us puc assegurar és que gràcies a aquests savis consells paterns he acabat deslliurant-me de no poques indigestions sense necessitat de passar de la barra, sense haver de mirar prèviament les ungles negres com el carbó al cambrer de torn, i sense veure’m obligat a calibrar a ull el supurant nivell de greixum que s’acumula sense remei als extractors del local. I és que quan s’ajunten la brutícia i les ganes de menjar, el col·lapse gastrointestinal sembla que estigui assegurat.
Vist així, no resulta tan estrany que la imatge més emblemàtica d’aquest imparable fenomen mediàtic que és l’expeditiu Chicote hagi estat la de la seva realitera vomitada a peu de fogons en l’avui per sort clausurat El Castro de Lugo, un infecte tuguri al costat del qual, com bé van observar l’altre dia els amics d’Arucitys, fins i tot l’esfereïdora caravana del pobre Ángel Cristo semblava que estava més neta que una patena. Serà molt que a força de tastar ranxos de malson, que segons les seves paraules semblen que estiguin fets amb el material del qual es fan les caixes negres dels avions, el kamikaze de Chicote acabi necessitant un rentat d’estómac. O mutant a l’estil Cronenberg.