El plaer de cantar
El Messies participatiu de La Caixa
Direcció: Andrea Marcon Intèrprets: Orquestra i Cor La Cetra, Basel; María Espada, soprano; Carlos Mena, contratenor; Jeremy Budd, tenor; Ismael Arróniz, baix. Preparadors: E. Carrasco i M. Meneses Lloc i data: Palau de la Música (11/XII)
Sempre és molt grat aquest concert amb el Messies de Händel; li hauria agradat veure la seva projecció espiritual. Al marge del que pogués semblar –un acte massiu–, aquesta experiència és molt cuidada, i pel que sembla sensible en la selecció dels participants i amb formidable resultat. Això implica moltes hores d’estudi, assaig amb destacats professionals (en aquest cas Elisenda Carrasco, Montse Meneses i Andrea Marcon) i il·lusió. I un element agregat, em va semblar percebre una edat molt madura en la majoria dels cantants, i si això es va tenir en compte, enhorabona, els necessitem perquè el futur els pertany.
Entrant ja en l’acte per si mateix, seria convenient reduir el volum de l’advertència contra els sorolls, i crec innecessari anunciar el que tindrà lloc, resta calidesa, sobretot perquè en l’estrictament musical els intèrprets convidats suposen un alt nivell. Molt bona versió musical en conjunt. Formidable el cor participatiu, que va anar prenent cos fins a culminar en la seqüència inicial de la segona part, amb fonament. Potser no hi hagi temps per a tant, però és fonamental la pronunciació, sobretot en paraules senzilles ( good, will) que no són planes i demanen ressonància especial. En realitat tots, fins i tot els professionals, van millorar en la segona part. Formidable la soprano María Espada, quina calidesa de timbre i expressió ( I know that my redeemer... o redundant, How beautiful...) Igual com Carlos Mena, sensible i expressiu, mentre que el tenor va recuperar presencia en el caminar de l’obra i el baix es va mostrar més a gust als passatges lents i profunds. El cor convidat es va manifestar a consciència, com a eix de la funció, i l’orquestra –precisa– va recuperar sensibilitat i expressió després d’una primera part anodina. És curiós com es modifica la simbologia d’aquestes obres; en el seu temps metàfora clarament política i ideològica; ara emmarcada en un museu però present la seva meravellosa construcció musical i fent possible aquesta comunió que és el plaer de cantar en conjunt.