“Els islamistes moderats no existeixen”
La revolució els ha millorat la vida a Tunísia? Ara tenim dret a manifestar-nos i a cridar, però, a part d’això, no.
Vivien més bé, amb la dictadura? El turisme és el primer que es ressent de la imatge d’inestabilitat i hem perdut turistes, després ingressos...
I viuen més malament? No, perquè abans el PIB de Tunísia creixia el 3,5 per cent anual, sí, però el pastís es repartia encara més injustament. Els que podien beneficiar-se directament del turisme –del taxista al venedor de gessamins– ho feien i la resta intentava agafar el que podia.
Com? Els policies i funcionaris es lucraven exigint pagaments il·legals: era força generalitzat.
S’ha acabat, això? N’hi continua havent, però ara quan el policia t’atura per demanar-te diners li dius que no i punt.
Doncs ja és un progrés. Però s’ha acabat l’eufòria de la revolució i el dia a dia torna a ser dur. I ens molesta que els nous polítics s’assignin sous abusius: els membres de l’Assemblea Constituent co- bren 2.500 euros al mes: un any del salari d’un obrer.
El seu Govern islamista moderat dóna exemple? Islamisme moderat és un oxímoron, perquè els islamistes sempre aspiren a ocupar tot el poder. La diversitat els repel·leix i no accepten més veritat que la seva ni més llei que la islàmica. Són els seus gens ideològics.
Sembla que entre ells hi ha diferències. Només en la tàctica. Els que vostès consideren moderats intenten anar per etapes sense alarmar la comunitat internacional.
És una diferència. I en aquest camí poden acceptar altres partits, però només temporalment. Els radicals, en canvi, volen tot el poder i ara i, si és necessari, amb la gihad.
Tenen programes diferents? Tots tenen el mateix programa: l’Alcorà com a única font de tota llei, i simplement l’apliquen: seguretat ciutadana?, tallen mans i peus als lladres...; polítiques socials?, l’almoina del Profeta per assolir el cel.
Ja sé que hi ha una banca islàmica. I una economia... Els governs islamistes de Tunísia o Egipte comparteixen aquest programa amb els salafistes radicals, però l’em- mascaren utilitzant un discurs en cada ocasió: un de light per no espantar la comunitat internacional, un altre per als no islamistes i un altre de radical per als seus fidels.
Per què segueixen diferents tàctiques? Tots s’inspiren en la vida del Profeta: els moderats es pensen que estan en l’etapa de la Meca i els radicals a la de Medina.
En quin sentit? Mahoma, hàbil polític, va saber llegir les correlacions de força. A la Meca, conscient que era feble, va enfortir les seves bases i va ensinistrar les seves forces fins a crear les condicions objectives per guanyar.
I va arrasar fins a Espanya. En la segona etapa, ja a Medina, Mahoma va començar a dotar les seves conquestes territorials d’estructures d’Estat absolut. I els radicals es pensen que avui ja són a Medina.
Creu que guanyaran la partida? Els àrabs aspirem a més benestar, tolerància i llibertat. I els frenarem.
Com? Explotant les contradiccions internes del discurs islamista: prediquen que en el passat vam ser amos del món, però vam caure en la decadència en relaxar la pràctica islàmica.
Tot absolutisme preconitza un retorn a la seva arcàdia feliç. Després de la invasió napoleònica, els egipcis van arribar a enviar emissaris a França per descobrir per què havien estat derrotats i aprendre de l’error. És la consciència de la makhda: la regeneració àrab pendent espiritual i política. Amb la tornada al rigor islamista, diuen que recuperarem la prosperitat. I vostès ens hi poden ajudar.
Com? Els turistes occidentals demostren el contrari: que la prosperitat és filla de la diversitat i la pluralitat, no pas del fonamentalisme i el rigor moralista. Les europees són lliures i es poden posar un biquini, vestir-se bé i allotjar-se en un bon hotel.
Són exemple o anatema? Posen en ridícul els imams que diuen que hem caigut en la pobresa i el colonialisme precisament perquè les dones no obeeixen els marits com abans.
Què en pensen, les dones tunisianes? Són el problema islamista. La llibertat que defensen és la principal contradicció per al seu discurs reaccionari. A la meva pròpia mare, d’altra banda molt creient, li fa gràcia que els islamistes preconitzin tornar a la poligàmia alcorànica. “Que Al·là em perdoni –diu ella–, però això és una ximpleria”.
La seva mare té tota la raó. Les tunisianes han provat durant mig segle les llibertats i no hi renunciaran. Avui, per exemple, es divorcien només de dir-ho davant el jutge, per això es neguen a permetre que l’islamisme restauri el repudi masclista. I si aconseguim mantenir la democràcia, aquesta voluntat són molts vots.