RAVI SHANKAR
Mor el mestre del sitar, inspiració de hippies i icona contracultural
De petit va viure a París i va tenir de veïns Andrés Segovia i Yehudi Menuhin
El millor ambaixador de la música índia i un dels grans músics del segle XX, el sitarista Ravi Shankar, va morir ahir en un hospital de San Diego, Califòrnia. Ningú no ha fet tant per universalitzar la música clàssica índia –les arrels de la qual no tenen res a veure amb l’europea– com aquest bengalí nascut a Benarés el 1920. Com succeeix amb altres figures clau de la cultura índia, ho va aconseguir tant pel coneixement que tenia de la tradició pròpia com pel seu maneig, no inferior, de la cultura europea.
Quan era ben petit, Shankar va acompanyar el seu germà, Uday –vint anys més gran– a París, on tenia com a veïns el guitarrista Andrés Segovia i el violinista Yehudi Menuhin.
Aleshores, Uday encapçalava amb molt d’èxit una companyia de dansa i música índia. El destí del jove Ravi Shankar semblava que era el de ser ballarí i la seva adolescència va ser un tour permanent pels grans escenaris i els grans hotels d’Europa i dels Estats Units. “Als divuit anys ho havia vist tot i ho havia fet tot”, va confessar després.
En aquella època, Ravi s’havia començat a interessar pel sitar, l’instrument tradicional indi de sis cordes principals i més de vint de secundàries. A la troupe, hi figurava un intèrpret excepcional, hereu de la tradició musical de la cort mogola, que va desinflar el seu ego. El jove Ravi Shankar va decidir abandonar la vestimenta europea, desfer el camí fins a l’ensopiment d’un poble indi i tancar-se durant set anys i mig en una absoluta disciplina d’aprenentatge amb Ustad Allaudin Khan.
De la seva metamorfosi artística va emergir un virtuós del sitar, que va trobar camp abonat en una Índia desitjosa de recuperar les tradicions que el colonialisme va sepultar. Va fer temptejos en el cinema de Bombai i va musicar una obra de teatre inspiAP rada en el llibre de Nehru, El des
cobriment de l’Índia. Aviat es va convertir en director musical de Radio India i ambaixador favorit del govern en els seus programes de promoció cultural exterior, des de Moscou fins a Londres.
A diferència d’altres virtuosos, el pandit Ravi Shankar coneixia perfectament les expectatives d’aquest nou públic per a la
música índia. Ell, que es declarava incapaç de seguir una òpera de Wagner, va crear una posada en escena i un repertori acceptable per al paladar occidental i va aconseguir ovacions. Tot i que a l’Índia era considerat un heterodox pel seu gust per la fusió –van ser memorables els seus concerts amb Yehudi Menuhin o Philip Glass–, el cert és que com a intèrpret el seu objectiu va ser apropar-se cada vegada més a l’ortodòxia. Ravi Shankar era, en el fons, un braman que sentia damunt seu el pes de mantenir la tradició. El director Satyajit Ray, quan encara era un desconegut, li va mostrar els fragments del que seria la seva memorable òpera prima, Pather Panchali, i Ravi Shankar, impressionat, va improvisar de viva veu el tema de la pel·lícula i en només un dia va completar-ne la banda sonora.
El gran reconeixement a la seva popularitat li va venir dels Beatles, concretament de George Harrison: “Ravi Shankar és el primer que, en lloc de voler impressionar-me, m’impressiona”, va declarar. Harrison es va tancar en un vaixell hotel de Caiximira durant tres setmanes per aprendre sitar. D’un dia per l’altre, Ravi Shankar es va convertir en un objecte contracultural, quan en realitat era el punt més alt de certa ortodòxia. Va actuar a Woodstock el 1969, davant mig milió de persones, i va compartir cartell amb Jimmy Hendrix i Janis Joplin. També va actuar en altres festivals en el moment d’apogeu dels beatniks i els hippies. En més d’una ocasió va interrompre la seva actuació i va tocar el dos. El seu puritanisme indi no transigia amb els guarniments dels seus joves espectadors i el seu consum de drogues i alcohol. Un dels més alts representants de la cultura clàssica índia no estava disposat a ser reduït a la categoria de moda contracultural.
I això que es tractava d’un públic entregat: quan en una ocasió va ser ovacionat quan feia pocs minuts que havia sortit a l’escenari va anunciar secament que si tant els havia agradat l’afinació de l’instrument esperava que també gaudissin del concert. Tanmateix, quan va voler organitzar un concert en solidaritat amb Bangla Desh –d’on procedia la seva família– va acceptar gustosament que George Harrison el convertís en un esdeveniment, a través de Bob Dylan i altres estrelles. Amb la fama acumulada en va tenir prou per obrir una escola de música índia a Los Angeles i una altra a Bombai –i després un institut musical a Nova Delhi, la dècada passada–. Tant la seva primera dona –filla del seu guru musical– com el fill que van tenir, van morir fa anys. Deixa dues filles –de mare diferent– talentoses i conreadores de la fusió, Anoushka Shankar i Norah Jones.
Shankar va continuar tocant mentre li van quedar forces, tot i que durant els seus últims anys un artesà de Delhi va crear per a ell sitars cada cop més lleugers i manejables. Fa poc més d’un mes, després de tres cancel·lacions, va aconseguir oferir el seu últim concert, amb màscara d’oxigen, al costat de la seva filla, Anoushka, a Califòrnia. La vigília de ser operat, el seu últim disc, The Living Room Session, Part 1, el van nominar als Grammy.