Insubmissió

Corre per la xarxa un divertit muntatge que representa la caràtula d’un disc amb el títol de Soy un toro i la imatge d’un cantant, a mig camí entre Bertín Osborne i el ministre Wert. Entre les cançons del disc, “Españolizando” y “Adoctríname fuerte”, i la casa discogràfica “discoteca Españistán”. La veritat és que escoltant les respostes del senyor Wert als diputats catalans que el varen interpel·lar, penso que el fotomuntatge és d’una precisió exquisida, perquè Wert inclou en el seu tarannà la fatxenderia del mascle ibèric estil Bertín –aquell que diu que el corredor mediterrani “no interessa a las

marujas” i creu que la vida es resumeix en toros, paella i dones–, i el cinisme del culte Wert que és capaç d’utilitzar autors catalans per intentar carregar-se l’idioma.

Entre el torero xulesc i l’ideòleg de las FAES vagareja un ministre que ha aconseguit un miracle còsmic: la unitat de partits, institucions, sindicats, mestres i ciutadans de Catalunya. Des de les èpoques de Franco, passant per l’exquisit moment del Constitucional, ningú no havia fet tant per la unitat del front català.

I també hi ha hagut front català en les intervencions al Congrés de qua- tre diputats que han excel·lit en lucidesa en la seva interpel·lació a Wert.

Des d’Alfred Bosch fins a Joan Coscubiela o Francesc Vallès, i aterrant en Duran Lleida, la representació catalana ha estat d’una fermesa extraordinària i ha mostrat el peu de guerra en què està el poble català en la defensa del seu idioma. Gosaria dir que ha estat una sessió històrica, d’aquelles que fan pujar l’orgull de país. Bosch li ha dit a Wert que havien topat amb un gegant, i un rere l’altre els quatre diputats li han assegurat que no es complirà la seva llei a Catalunya.

No han usat la paraula insubmissió, però és evident que estem en el procés d’una gran insubmissió col·lectiva que pot esdevenir la prova de força més important de Catalunya amb Espanya des de la dictadura. Al capdavall, com han dit diversos diputats, què pensa fer el ministre, posar un guàrdia civil a cada aula? Per bé que els catalans som de tarannà legalista i hem intentat sempre esgotar les nostres possibilitats dins dels marcs legals, és un fet que han trepitjat una línia roja. Wert ja ho devia notar quan Irene Rigau el va plantar i va deixar clar que per allà no hi passaven. I si ahir va escoltar Duran Lleida, haurà vist que no hi ha cap esquerda en cap partit de l’espectre catalanista, en referència a aquesta qüestió. Com bé li ha etzibat Coscubiela, amb el català i amb la cohesió social del país no s’hi juga o, en tot cas, no permetrem que s’hi jugui.

Com sempre, el més patètic ha estat el paper de la senyora Alicia entrant del bracet amb en Wert, no fos cas que perdés l’ocasió d’estar ben situada. Res a dir perquè poc importa. O canvien la llei o no la complirem. La insubmissió és en aquest cas una exigència democràtica.