“Em queden tres mesos d’atur i 25 anys d’hipoteca”
Un arquitecte tècnic a l’atur, beneficiari de Càritas, explica com es viu amb la sensació que amb la voluntat de tirar endavant no n’hi ha prou; és un dels nous necessitats
Per a moltes persones que han perdut la feina, com Jordi Riba, arquitecte tècnic, Càritas és l’única sortida
“No, no”, insisteix Jordi Riba tot convençut, movent el cap d’un costat a l’altre. “A casa, de retrets ni un, només faltaria… Afortunadament, malgrat que tot està resultant molt difícil, malgrat la garrotada que està suposant per a la nostra autoestima, malgrat les dificultats del dia a dia, la meva dona és un sol, sempre ho ha estat”. A més, el Jordi i la Mari Carmen, la seva dona, sempre han es- tat molt units, i ara que tot va malament i les seves vides els semblen incontrolables, estan més units que mai.
“Som gent molt casolana i molt senzilla, des de sempre, els tres, també el nano, que ja fa Econòmiques. El meu germà va haver de pagar-li aquest any la matrícula a la universitat, a veure si surt fet un geni dels negocis i ens en sortim –afegeix amb un amarg somriure davant d’un tallat–… I, bé, sempre ens ha agradat passar temps a casa tots junts, veure una pel·lícula en DVD, riure en famí- lia, fer un passeig pel barri si surt el sol… I a l’estiu doncs llogàvem un apartament petit a Torredembarra”.
El Jordi, de 46 anys, arquitecte tècnic, a l’atur des de principis del 2011… Des del dia que li van comunicar que no tenia feina va intuir que l’horitzó es dibuixava negre, però no imaginava que acabaria demanant ajuda a Càritas, que tots els seus esforços resultarien vans i infructuosos i acabaria recorrent al que històricament s’ha anomenat beneficència, caritat.
El Jordi és un dels nous necessitats, gent que estava acostumada a recollir el fruit del seu treball i que ara es troba que amb la força de voluntat ja no n’hi ha prou.
La crisi econòmica ha empitjorat tant que ja és igual el que es faci per sortir-ne, ja no importen els mèrits ni els esforços. Pots intentar-ho tot i veure que no serveix de res. Pots passar-te el dia buscant feina per no trobar-ne cap. La gent ja no controla el seu destí. Moltes persones ho porten amb molta vergonya, amb un agre sentiment de culpa. El cop psicològic és immens. T’enfonsa.
“No, no… Em moriria si a sobre sortís al diari i la gent em reconegués –diu una dona de 37 anys a les oficines de Càritas a Via Laie-
BUSCANT FEINA Professionals qualificats presenten el currículum als supermercats SITUACIÓ INESPERADA Nous beneficiaris de Càritas mai no havien pensat que recorrerien a aquesta ajuda SENTIMENT DE CULPA La vergonya afecta moltes persones que viuen en la precarietat
tana, de braços plegats–. Estic separada, tinc dues filles al meu càrrec, he hagut de tornar a casa els pares, no hi cabem, dormim les nenes i jo en un llit de matrimoni, els estudis de les petites se’n ressenten… Però no estic preparada per fer públic el meu patiment. No puc, mai no m’ho hauria imaginat”.
“Jo treballo des dels catorze anys –continua el Jordi, amb resignació–, em vaig pagar els estudis treballant a La Casera, i en els últims anys estava en una promotora amb capital i ganes de fer coses. Però cada vegada que estàvem a punt de vendre algun pis, el banc li negava la hipoteca al client. Després el client trobava alguna cosa a l’estoc del banc a un preu molt més bo, i llavors sí que li concedien el crèdit. Vam aguantar anys molt difícils. Però no podíem competir en un mercat cada vegada més asfixiant”.
“Al final, l’empresa on treballava va abandonar la construcció i em va acomiadar… Ja no importava que treballés bé. Darrere d’expressions com banc dolent, pri- ma de risc, política creditícia, doncs hi ha persones, famílies que pel que sembla no som tan imprescindibles com algunes institucions que es rescaten –agrega amb indignació–. Nosaltres només som famílies”.
“Jo vivia bé –intervé la veu femenina des de Via Laietana–. Sentia que podia prendre decisions, que si jo treballava molt guanyaria més diners, que si jo treballava menys tindria més temps lliure… Sentia que podia controlar el destí. I em vaig quedar sense feina. i em vaig divorciar, i em vaig dir: m’ho prendré amb calma, em dedicaré a les nenes una mica… I quan me’n vaig adonar ja no controlava el meu futur, no trobava feina, era igual el que fes...”.
“Em vaig posar a buscar feina des del primer dia, de veritat –reprèn el Jordi–. Primer del que havia treballat abans, i després, ara, del que sigui. Ja és igual. Però o sóc massa gran o no tinc cinc anys d’experiència com a cambrer o els supermercats no contracten arquitectes tècnics… Es fa molt difícil. He trucat a tothom, als meus amics, als meus coneguts, als coneguts dels meus coneguts… Però em queden tres mesos d’atur i vint-i-cinc anys d’hipoteca”.
El Jordi i la seva família són catòlics practicants. El seu rector li va dir que anés a Càritas. Allà li van ensenyar a resumir el currículum, i a tenir un parell de versions segons l’oferta de feina. “Les assistents són unes persones meravelloses. Ara per ara només rebo orientació laboral. Encara no m’imagino a una cua per rebre aliments. Però els estalvis s’acaben, i la botiga de roba de la meva dona no remunta”.
La dona que guarda l’anonimat diu que gràcies a Càritas ara treballa tres hores al dia acompa- nyant una persona gran. “És un començament. Fa quatre anys que sóc a l’atur i no puc més. M’estic medicant per culpa de l’ansietat, per culpa de la depressió… És com si la meva vida se n’estigués anant en orris. No puc aspirar a un habitatge. No veig sortides. I les meves fi- lles creixen, s’adonen de tot”.
Són persones que contemplen impotents com de mica en mica les seves vides es dilueixen, com tot allò que consideraven permanent i fix, de sobte, a partir d’una crisi financera, se’ls desfà entre els dits.
La botiga de la qual parla el Jordi, el negoci de la seva dona, de la Mari Carmen, és la botiga que la seva família té al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat des de fa 53 anys. “Jo corria fins aquí a la sortida de l’escola, a mirar com cosia la meva mare…”, diu ella.
Una foto en sípia recorda la sas-
treria del seu avi a Valdepeñas. “El meu avi era un enamorat de Barcelona, i volia que els seus fills estudiessin en aquesta ciutat. Així, la meva família es va instal·lar a Catalunya. Sis gene-
DESÀNIM Molts veuen com es desfà tot allò que creien que era permanent EFECTE EMOCIONAL Sentir que els esforços són en va malmet lentament l’autoestima
racions dedicades a la sastreria i la confecció. Els Poveda, recorda la sastreria Poveda a la ronda Sant Antoni? Després els meus pares van haver de tancar la seva pelleteria. I ara aquesta botiga és l’únic que queda”.
Confeccions Isabel Poveda, el nom de la mare de la Mari Carmen. “El Jordi diu que sóc un sol? Que maco. Bé, en els últims anys la facturació de la botiga no ha fet res més que baixar, i ja estem al límit. Aquest any el nostre objectiu és no tenir pèrdues després de pagar els impostos. Tot s’esfondra. Ha estat un any desastrós. Però no podem perdre’ns a nosaltres mateixos, hem de romandre units, la família no pot esquerdar-se”.
Ara, en aquest barri en altre temps obrer i avui d’una classe mitjana que no para de perdre poder adquisitiu, la botiga de la Mari Carmen és tot un confessionari.
“Tots els veïns ens coneixen de tota la vida, i vénen i t’expliquen que el marit, el fill, el nét, s’han quedat a l’atur… I tant se val que em faci un web, posi ofertes o deixi pagar a terminis sense interessos si la gent no pot comprar... És igual el que faci. Ja no som amos del nostre destí”.