Males companyies
Anders Åslund analitza Vladímir Putin: “Rússia ha tornat a la seva agressiva política anti-EUA del bienni 2007-2008, que va acabar amb guerra amb Geòrgia l’agost del 2008. Irònicament, la més afectada per aquesta bel·licositat és la mateixa Rússia, perquè la seva política l’allunya de tot el món excepte d’uns quants pàries internacionals com Síria, Veneçuela i Bielorússia”.
El calorós suport de Rússia al president sirià, Baixar al-Assad, ha estat com una galleda d’aigua freda per a la comunitat internacional. El contrast amb l’actitud positiva de Rússia en relació amb Líbia el 2011 reflecteix el canvi de la seva política exterior amb el retorn de Vladímir Putin al Kremlin, ja que (almenys en qüestions de política internacional) l’expresident rus Dmitri Medvédev tenia un paper molt més significatiu del que se sol suposar.
Rússia ha tornat a la seva política agressiva anti-Estats Units del bienni 2007-2008, que va acabar en guerra amb Geòrgia l’agost del 2008. Irònicament, la que en surt més malparada amb aquesta bel·licositat és la mateixa Rússia, perquè la seva política l’allunya de tothom, excepte d’uns quants pàries internacionals com Síria, Veneçuela i Bielorússia.
Fins i tot entre els països de l’ex-Unió Soviètica, ara gairebé tots procuren establir relacions comercials i de seguretat amb qualsevol que no sigui Rússia. I és perquè Putin els tracta a bastonades i no els dóna cap pastanaga. Els tres instruments principals de la seva política cap als estats de l’ex-Unió Soviètica són: la unió duanera inclosa en la seva proposta d’Unió Euroasiàtica, Gazprom i l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC). Tots aquests elements intimiden els veïns de Rússia i no en beneficia cap, de manera que no els queden gaires motius per cooperar amb Rússia.
La prioritat principal de Putin en aquest moment és persuadir tants països com sigui possible d’integrar-se a la unió duanera, però fins ara els únics que ho han fet han estat Bielorússia i el Kazakhstan. Bielorússia va posar un preu elevat a la seva cooperació en demanar, l’any passat, un rescat d’almenys 20.000 milions de dòlars. Quant al Kazakhstan, la geografia el condemna a tenir bones relacions amb Rússia. Però els altres països postsoviètics resisteixen, perquè la unió duanera els obligaria a elevar els seus aranzels d’importació, cosa que posaria traves al comerç amb altres països.
Si Rússia es prengués seriosament allò de la integració econòmica, el que faria seria promoure acords de lliure comerç que facilitessin l’intercanvi en totes direccions. De fet, l’octubre del 2011 Rússia va llançar un nou tractat multilateral de lliure comerç en l’espai postsoviètic, però, per culpa de l’obstinació del Kremlin a crear la unió duanera, només el van ratificar Bielorússia i Ucraïna, de manera que la importància d’aquest tractat és dubtosa.
L’oposició dels països del centre d’Àsia a una unió duanera amb Rússia és reflex de l’augment del comerç entre aquests països i la Xina. Quant als països europeus, Moldàvia, Ucraïna i els països del Caucas s’estimen més signar acords de lliure comerç amb la Unió Europea, cosa que no podrien fer dins de la unió duanera, que, a més a més, fa pràcticament impossible que Rússia firmi tractats de lliure comerç amb la UE.
Pel que fa a Gazprom (un dels principals instruments de la política exterior russa), és probable que sigui la corporació més mal administrada del món. L’any passat, una avaluació elaborada per bancs d’inversió va calcular que la corporació va perdre més de 40.000 milions de dòlars per culpa del malbaratament i la corrupció; tant desgovern va provocar l’ensorrament de la cotització de les seves accions. Gazprom segueix una política d’amenaçar els països clients de cobrarlos preus elevats i suspendre’ls les trameses per aconseguir que lliurin el control total dels seus sistemes de gasoductes. Putin, tant sent president de Rússia com mentre va ser primer ministre, va dirigir la companyia amb mà de ferro.
Però la mala administració de Gazprom no es redueix a l’àmbit financer. A començaments del 2009, quan per culpa de la gran recessió la companyia no va poder vendre tota la seva provisió de gas a Europa, va intentar retallar el subministrament des d’Àsia Central, però ho va fer tan sobtadament i sense preavís que el gasoducte estès des del Turkmenistan va explotar.
Després que els turcmans reparessin el gasoducte, Gazprom tampoc no va voler respectar el preu que ja els havia ofert. Avui dia el Turkmenistan es nega a cooperar amb Rússia i envia la major part de la seva producció de gas per un nou gasoducte a la Xina, com el Kazakhstan i l’Uzbekistan. Com a resultat, Rússia va perdre el seu accés tant al gas barat del centre d’Àsia com al mercat xinès.
De tots els combats endegats per Gazprom, el més notori va ser amb Ucraïna, quan va insistir a cobrar-li preus un 50% més elevats que els que paguen els clients de la UE. I, a més a més, Gazprom està desviant al seu nou gasoducte Nord Stream una part cada cop més gran de les trameses de gas a Europa a través d’Ucraïna i té plans de prescindir encara més d’aquest país el 2015, quan es completi el gasoducte South Stream. El Govern actual d’Ucraïna no tindria problemes a lliurar la meitat del seu sistema de gasoductes a Gazprom a canvi d’uns preus més baixos, però Putin també li exigeix integrar-se a la unió duanera.
Al juliol, Putin va anar a Ucraïna per discutir aquestes qüestions amb el president Viktor Ianukóvitx. Però anant cap a Crimea es va reunir amb una famosa banda de motociclistes nacionalistes russos els membres de la qual exigeixen que Crimea passi a l’òrbita de Rússia. Putin va passar tant temps amb els motociclistes que va arribar amb quatre hores de retard a la reunió amb Ianukóvitx, de manera que la trobada es va reduir a 20 minuts. A sobre d’ofenses, Putin es va passar la reunió parlant amb els seus companys en lloc de parlar amb Ianukóvitx.
En aquestes circumstàncies ni tan sols Ianukóvitx, l’estil de govern del qual té característiques similars a les de Putin, no pot fer costat a Rússia. Putin no ofereix res a Ucraïna, de manera que aquest país va reduir al mínim les compres de gas a Rússia i va degradar els altres contactes bilaterals.
La situació de Moldàvia és semblant. Tot i haver lliurat el control dels seus gasoductes a Gazprom, encara li ha de pagar un preu d’usura, perquè els russos també li exigeixen integrar-se a la unió duanera. Així doncs, no és pas estrany que Moldàvia, un dels estats postsoviètics més democràtics, vulgui signar un tractat de lliure comerç amb la UE per deslliurar-se de les arbitrarietats de la política de Putin.
Des del 1992 Rússia intenta donar forma a la seva altra gran eina de política exterior, l’OTSC, que proposa com a alternativa a l’OTAN, però aquesta organització fa anys que només està formada per sis membres: Rússia i els seus aliats més propers (Bielorússia i el Kazakhstan), més tres estats pobres i insegurs (Armènia, el Kirguizistan i el Tadjikistan). El 2006, el Kremlin va aconseguir que l’Uzbekistan s’unís a l’organització, però després de la visita de Putin a Taixkent al juny, el president Islam Karímov va suspendre la participació del seu país. L’OTSC encara és una aliança de paper sense cap pes militar.
Els països exsoviètics més venturosos són Estònia, Letònia i Lituània, i tots tres van minimitzar els contactes amb Rússia el 1992 i es van unir tant a la UE com a l’OTAN el 2004. Geòrgia va decidir abandonar la Comunitat d’Estats Independents, dominada per Rússia, després de la guerra que va lliurar amb aquest país el 2008. L’Azerbaidjan, el Turkmenistan i l’Uzbekistan boicotegen rutinàriament les inútils reunions anuals de la CEI. Quant temps més en continuaran sent membres? La política del Kremlin en l’espai postsoviètic no té sentit, perquè Rússia no n’obté res. La intenció de Putin és excitar el fervor nacionalista i, així, enfortir el seu debilitat poder intern. Però hi ha un problema per a Putin, i és que els russos cada cop es deixen enganyar menys.