Mor el periodista Xavier Batalla
Analista internacional de ‘La Vanguardia’, va ser premi Ciutat de Barcelona
A totes les redaccions hi ha fars, llums que guien nítidament els lectors i els companys. Les redaccions, com la navegació, ja no són el que eren. Hi ha més silenci, es trepitja menys el carrer, no es fuma i s’edita molt. Tot i així, provem d’il·luminar, com aquestes torres que esquitxen les costes, sempre orgulloses, encara que la navegació se’n surt ara pel seu compte. Actius o no, els fars mai no deixen indiferents pel que representen, el que han significat en la navegació i, last but not least, perquè són fermament dignes i ancoren el paisatge a què són fidels.
Xavier Batalla, que ahir va morir a casa seva de Barcelona, va ser un far a la redacció de La Vanguardia i el periodisme barceloní, no només pels seus valors profes-
El seu viatge va ser la premsa: va treballar a ‘El Correo Catalán’, ‘Diario de Barcelona’, ‘El País’ i ‘La Vanguardia’
sionals –que els lectors apreciaven– sinó també per la dignitat amb què va exercir l’ofici, tan assetjat en aquests temps.
Tot just divendres passat, Xavier Batalla –nascut a Barcelona el 1948– va rebre al seu domicili el premi Ofici de Periodista que concedeix el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ja no va poder correspondre amb paraules i tots els presents van intuir que el final de l’obra era pròxim. La malaltia –un tumor cerebral, que li va ser detectat fa un any– l’havia privat de l’escriptura i això, tractant-se de Batalla, equivalia a morir en vida. El seu viatge va ser la premsa: El Correo Catalán, Diario de Barcelona, El País i La Vanguardia, on va debutar el 1986 amb una crònica des de Londres sobre la política econòmica de Margaret Thatcher, la primera en una corresponsalia que va exercir com mana el llibre no escrit de la casa: rigor, serietat i ponderació. Res de nou, perquè el Xavier bevia en la premsa anglosaxona –que es resumeix en una màxima: els fets són sagrats, les opinions són lliures– i sempre va ser fidel a aquesta claredat, una cosa que en altres temps no seria digna de menció però que avui resulta fins i tot exòtica.
Després del seu pas per Londres, Xavier Batalla va ser referència en la informació internacional del diari, mitjançant les seves columnes, editorials i la impagable Nova Agenda, que cada dissabte –fins al 24 de setembre de l’any 2011– feia brillar les pàgines d’Internacional. Vaig tenir el privilegi durant sis anys de repassar el seu article abans de tancar la pàgina i únicament recordo una ocasió en què faltava una coma. Només el divendres anterior a la detecció de la seva malaltia vaig corregir tres petits errors. Això, que en textos periodístics no és infreqüent, va ser, tractantse del Xavier, tot un mal auguri.
No tot era perfeccionisme. Batalla parlava del món amb propietat, prenent distància però amb ànima i conviccions. Independent però no necessàriament neutral. Combinava l’erudició amb agilitat i els seus articles eren un deliciós viatge per la història del segle XX, que trufava amb perles iròniques sobre assumptes molt d’actualitat –i no sempre de l’àmbit internacional–. Eren picades d’ullet, petites maldats de les quals els seus lectors gaudíem. Batalla era un far per a la secció d’Internacional, com ho va ser Carlos Nadal. Tots dos creien en Europa, parlaven de l’Orient Mitjà sense maniqueisme i conreaven aquesta il·lustració dels grans mestres nord-americans de les relacions internacionals.
Va ser commovedor l’homenatge íntim al seu domicili. El Xavier ja no podia parlar però allà hi havia el seu món i la seva persona. Un li hauria robat tots i cada un dels seus llibres. O la seva col·lecció, delicada, de cartells de partits del FC Barcelona i tants gestos de complicitat a les seves debilitats com les figuretes dels estadistes del segle XX i una imatge de Frank Sinatra. Ximpleries, les justes, com en la seva obra periodística que va conèixer distincions –per exemple, el premi Ciutat de Barcelona del 2001 per les cròniques Diari d’un Conflicte publicades a La Vanguardia per aclarir el dia a dia de la guerra de l’Afganistan–, però, sobretot, la fidelitat dels lectors intel·ligents. L’única satisfacció de divendres va ser veure Xavier Batalla envoltat dels seus, les víctimes col·laterals de l’exercici del periodisme, aliè a hores, caps de setmana i altres rutines. La seva esposa, Judith, sencera en l’adversitat, far del far. La seva filla, Laura, que segueix els passos del Xavier, treballa a l’Eurocambra a Brussel·les i va llegir un text molt batallià. I el seu fill, Óscar, que agafava les mans del pare amb un afecte infinit.