Fiscalitat i territorialitat

DES de fa un temps, els governs no fan res més que mirar d’esbrinar la manera de fer pagar més impostos als ciutadans. Ni ho volen, ni ho desitgen, però el cert és que aquest és el resultat final. A més, sense saber trobar un punt d’equilibri just sobre les càrregues de la crisi. Quan es repassi a fons la història d’aquests anys es veurà l’enorme cost que ha tingut per a les classes mitjanes, a què recorren de manera insaciable els nostres governants europeus. Perquè, esclar, els marges són molt més petits a l’hora de posar fora de perill els seus petits patrimonis, els quals, taxa a taxa, o impost a impost, es van reduint. Us recomano que llegiu la pàgina 6 de la secció d’Internacional, en què s’explica l’èxode fiscal dels més rics que s’està produint a França per l’impost del 75% sobre les rendes superiors a un milió d’euros. L’últim, l’actor Gérard Depardieu, que abandonarà París per traslladar-se al petit poble belga de Néchin, just al costat de la frontera amb França. Altres francesos rics se’n van a Brussel·les o Londres en un fenomen que comença a amoïnar el primer ministre gal, JeanMarc Ayrault. I és que els moviments sobtats en la fiscalitat sempre són delicats, encara que hi hagi un fons de bona intenció i fins i tot de justícia, com és demanar un esforç fiscal provisional per dos anys a qui més té. Però avui, en una Europa on no hi ha fronteres, cal tenir molta cura que la mesura no sigui contraproduent. El mateix passa dins d’un mateix Estat, on canviar el domicili fiscal no és tan difícil. I per això en aquests moments de pactes de govern val la pena sospesar dues premisses: es pot pressionar més les classes mitjanes? Més impostos seran una solució o suposaran un problema afegit?