El viver de la protesta
Rafael Nadal afirma que “Catalunya ha cultivat des de fa anys un autèntic viver de moviments alternatius que ara la crisi ha estimulat d’una manera excepcional. Ciutadans agrupats en organitzacions civils i en iniciatives solidàries de tota mena relleven l’Estat en els serveis que deixa desatesos i ocupen espais de gestió col·lectiva que fins ara estaven reservats a la política. És un fenomen espontani i sincer”.
Catalunya ha cultivat des de fa anys un autèntic viver de moviments alternatius que ara la crisi ha estimulat d’una manera excepcional. Ciutadans agrupats en organitzacions civils i en iniciatives solidàries de tota mena relleven l’Estat en els serveis que deixa desatesos i ocupen espais de gestió col·lectiva que fins ara estaven reservats a la política. És un fenomen espontani i sincer que respon a problemes concrets i dóna respostes immediates. Però és aviat per saber si assistim a un procés d’aprofundiment i d’extensió de la democràcia o si, en sentit contrari, som davant dels senyals d’alarma que anuncien la fallida del sistema.
El ressò mediàtic d’algunes iniciatives com el Gran Recapte dels bancs d’aliments de fa dues setmanes o La
Marató de TV3, que se celebra precisament aquest cap de setmana, són només les puntes visibles d’un moviment que es multiplica per tot el país i que va substituint les estructures que la política tradicional abandona: hi ha universitaris que dediquen les hores lliures als menjadors socials; militants de base que es planten contra els desnonaments i tornen la dignitat a les famílies afectades; mercats d’intercanvi en els quals està prohibit l’ús de diners; mercats de temps lliure on la gent paga i compra amb les seves pròpies capacitats de feina; particulars que ofereixen allotjament gratuït als necessitats; joves que fan companyia a la gent gran i grans que acompanyen els més joves quan tenen dificultats d’aprenentatge. Fins i tot alguns ajuntaments descoratjats per la ineficàcia de la política oficial surten fora del marc jurídic i competencial per atendre més àgilment els necessitats.
Si ens hi poséssim ompliríem un diari sencer amb una relació de mobilitzacions i iniciatives que s’estenen en tots els terrenys. Algunes són autodefensives, com les dels afectats per les pràctiques abusives de les empreses financeres, que han hagut de substituir l’Administració en la seva pròpia defensa com a consumidors. D’altres, com l’impuls dels jutges a les reformes legals relacionades amb els desnonaments, són escandalosament substitutives i deixen en evidència els governs i els grups d’oposició.
Reconec que de jove, quan començava a tenir consciència política, vaig tenir una autèntica aversió a les organitzacions solidàries de l’època, que em semblaven elitistes i instrumentalitzades pel règim i que feien una mica de caritat per evitar passar comptes de la injustícia generalitzada. Molts ens hi rebel·làvem perquè crèiem molt sincerament que la solució a tots els problemes socials s’havia de buscar en la justícia política i no en la caritat.
Per sort, no tothom era tan escèptic i molta gent va treballar amb entusiasme en algunes d’aquelles organitzacions per tal de fer-les independents i convertir-les en l’embrió de tot aquest extraordinari moviment de solidaritat. Avui, reivindicació política i solidaritat no s’exclouen. La gran injustícia és la passivitat, perquè la gana, la malaltia, la soledat i l’exclusió necessiten respostes immediates.
Les meves conviccions de joventut segueixen intactes: abans la justícia que la caritat. Però s’han subvertit els rols: avui les organitzacions solidàries ocupen l’espai de la justícia mentre les institucions polítiques promouen sense pudor la cari- tat. Moltes administracions col·laboren com un ciutadà més i aplaudeixen les iniciatives solidàries, que en definitiva tapen els forats que la seva gestió política hauria d’estar arreglant.
És un contrasentit que ha portat la ciutadania primer a la perplexitat i després a la reacció indignada. S’està preparant una revolta que neix d’una consciència ciutadana extraordinàriament positiva però que, com l’antiga caritat, pot acabar tapant la injustícia d’un Estat del benestar en procés de dimissió. Ja n’hi ha símptomes alarmants. Sectors sencers de l’economia fugen del sistema: els poderosos posen els recursos en refugis segurs, els més castigats per la crisi es veuen obligats a refugiar-se en l’economia submergida, els més insolidaris aprofiten l’ambient general i es passen en massa al diner negre. Uns i altres treuen recursos fora del sistema i posen en risc la seva subsistència.
Ens encaminem cap a una economia paral·lela que debilita l’Estat i, a la vegada, avancem cap a una xarxa de suport social que relleva les administracions en les seves obligacions. És una substitució de l’Estat que acaba fent més privilegiats els poderosos i més vulnerables els dèbils i que al final acaba enfonsant tothom. En tenim precedents a cabassos en països del tercer món on l’Estat s’ha col·lapsat.
És possible que la vocació política dels moviments alternatius s’encamini cap a una radicalització democràtica i faciliti l’extensió de la participació política en xarxa. Però per evitar la fallida del sistema seria necessària la transformació radical dels aparells polítics dels partits i dels seus líders, que haurien d’incorporar el coneixement de la realitat social, el treball de camp, l’actitud i els valors dels activistes i dels responsables de les organitzacions solidàries. La situació exigeix líders que a la vegada siguin referents, en el sentit que hi donen Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano quan parlen de lideratge i valors a El poliedre del lideratge.
Als nostres dirigents els queda poc temps. Sense aquesta reconversió em temo que, en comptes de convocar el referèndum i trobar una sortida més justa de la crisi (els dos mandats electorals), assistirem al col·lapse definitiu del nostre Estat del benestar. Ens convé que estiguin a l’altura, però no sé si en són conscients.