El vaixell i les rates
Els casos d’arnault i Depardieu posen en evidència un fenomen més ampli
Foragitats per la política fiscal, el màxim exponent de la qual és l’impost del 75% sobre les rendes superiors a un milió d’euros, una part dels contribuents més benestants de França deserta.
A François Hollande se li’n van els rics. Foragitats per la política fiscal del president francès, el màxim exponent del qual és l’impost del 75% sobre les rendes superiors a un milió d’euros, una part dels contribuents més benestants han començat a desertar. Com el 1981, quan els socialistes van assolir per primera vegada l’Elisi, amb François Mitterrand, a la V República, alguns dels que tenen l’oportunitat i els recursos comencen a marxar del país. El volum d’aquest èxode s’ignora, però ha començat a amoïnar seriosament el Govern, encara que només sigui per la imatge que el país està traslladant als inversors estrangers.
El primer cop seriós, per la seva repercussió pública, va arribar al setembre amb la decisió de Bernard Arnault, el president del ge- gant del luxe LVMH, de sol·licitar la nacionalitat belga. De moment, no ha traslladat formalment la residència a Bèlgica, encara que disposa d’una propietat a Uccle, a la banlieue residencial de Brussel·les.
Ara ha estat l’actor Gérard Depardieu qui ha posat a la venda la seva mansió de París i ha comprat una casa al petit poble belga de Néchin, just al costat de la frontera amb França, amb l’objectiu d’instal·lar-s’hi. 2.800 francesos més també hi resideixen, com ara membres d’algunes famílies notables del nord, com els Mulliez (Auchan).
La decisió de Depardieu ha posat en evidència un fenomen que, segons advocats i assessors fiscals, està guanyant amplitud i ha suscitat un viu debat a França. El primer ministre, Jean-Marc Ayrault, ha qualificat de “molt lamentable” el gest de l’actor, a qui va recriminar implícitament la se- va actitud: “Pagar un impost és un acte de solidaritat, és un acte patriòtic”. En l’altre costat, el discutit president de la UMP, JeanFrançois Copé, va considerar la situació “desoladora” i va instar el Govern a canviar una fiscalitat que jutja “confiscatòria”. “Si no –va advertir–, assistirem a deslocalitzacions de fortunes de manera permanent”.
Aquesta no és gens ni mica la intenció de l’Executiu, per qui no hi ha res més just que demanar un esforç fiscal especial –el tipus del 75% només és per dos anys– als qui més tenen. Si en alguna cosa està treballant el Ministeri d’Economia no és en un alleugeriment de càrregues, sinó en el desenvolupament a ple rendiment d’un mecanisme ja aprovat en l’etapa de Nicolas Sarkozy –la denominada exit tax– per cobrar les plusvàlues als qui se’n van.
A un altre nivell, el president
Els socialistes endeguen un grup de treball per proposar mesures contra els ‘exiliats’
del grup socialista a l’Assemblea Nacional, Bruno Le Roux, ha anunciat la creació d’un grup de treball amb l’objectiu de proposar mesures per combatre l’exili fiscal.
“El problema és bastant greu i pot representar diversos milers de milions per al nostre país”, ha valorat. Alguns diputats socialistes, com Yann Galut, han arribat a proposar que s’obligui tots els francesos a abonar la diferència entre el que paguen fora en concepte d’impostos i el que haurien de pagar pel mateix concepte a França, sota l’amenaça –en cas contrari– de ser desposseïts de la nacionalitat francesa.
Aquesta mesura, però, és a la pràctica d’impossible aplicació –a banda d’inconstitucional–, com el seu mateix promotor ha reconegut. “Va ser un gest de còlera, només volia provocar un xoc a l’opinió pública”, va admetre a Le Monde.
A més de Suïssa, la destinació preferida dels exiliats fiscals francesos és Londres i Brussel·les, on gaudeixen d’una fiscalitat avantatjosa i d’una comunicació ràpida i directa amb París amb tren d’alta velocitat. El primer ministre britànic, David Cameron, va prometre el mes de juliol passat als francesos que serien rebuts amb una catifa vermella. Ja han començat a arribar.