‘Mister Number One’
Vaig sentir a parlar del Xavier, per primera vegada, el 1977, de boca d’un dels seus descobridors, Tristán la Rosa, aleshores director del Diari de Barcelona, que va presumir de la troballa d’una nova perla del periodisme que tenia l’obstinada afició d’escoltar l’emissora BBC. A primera hora del matí, el Xavier ja estava al corrent del que realment passava al món. Eren temps de desafiament i interferències absolutistes, que destorbaven la captura de les ones de lliure expressió.
No vaig trigar a connectar-hi i confirmar la vàlua d’aquell jove enginyer que havia preferit lliurar-se al dur ofici periodístic, temptador per a un aprenent dotat per a les lletres i ploma de personal estil, fam de saber i curiositat infinita. A l’hora d’ordenar les idees, Batalla aprofitava els avantatges de la seva formació tècnica i metòdica, plasmats en cròniques serioses, lògiques i coherents, fugint de fantasies i frivolitats, tot i que sense descartar oportuns tocs d’ironia, mantenint sempre la deguda atenció a la intel·ligència del lector. Autoexigent, sensible en el fons, una mica tímid, transmetia amb la seva mirada clara una ferma lucidesa, signe d’una noble autoritat moral.
A casa seva, el Xavier hi trobava el millor refugi, el més agradable. Un entorn familiar gairebé idíl·lic, amb la Judith, admirable consort; la Laura, la seva filla, de vocació també internacionalista, i l’Óscar, el fill que aviat va adquirir una responsable maduresa.
Xavier Batalla era un personatge predestinat a aportar els fruits del seu talent a les prestigioses pàgines d’Internacional de La Vanguardia, obra de nivell superior instituïda pels comtes de Godó, a càrrec dels germans Santiago i Carlos Nadal i els seus acreditats equips de redactors i corresponsals, un bosc excepcional que s’estén fins avui. Batalla hi va entrar gràcies a l’ull clínic de Lluís Foix, aleshores director adjunt del diari, i va destacar com a gran analista i corresponsal diplomàtic.
L’autoritat moral i el sentit de responsabilitat i de l’ètica, dins d’una rigorosa disciplina perfeccionista fins al més mínim detall, la crítica honesta sense caure mai en un amarg o frívol criticisme sistemàtic, van ser trets sortints d’una conducta professional honesta i exemplar que li van valer una successió de premis: l’internacional Salvador de Madariaga, el de Barcelona, l’Ofici de Periodista que dóna el Col·legi de Periodistes de Catalunya a tota una trajectòria professional, marcada per un sentit molt profund del valor social del periodisme.
A un company tan entranyable, en vigílies d’un viatge i una estada inoblidable al cor del Washington diplomàtic, em vaig permetre discernir-li el sobrenom de Mister Number One. A la residència de l’ambaixador del Brasil, Antonio de Aguiar Patriota, avui minis-
Les seves cròniques eren serioses, lògiques, sense fantasies, amb tocs d’ironia i respecte a la intel·ligència
tre d’Exteriors a l’Administració de Dilma Rousseff, on vam assistir a diverses recepcions i sopars d’ambaixadors, periodistes i personatges rellevants, Batalla va causar impressió. Xocava que el presentés amb la sola identitat del sobrenom. Però al cap de deu minuts, diversos convidats em confirmaven que realment era un número u. “He’s a real number one”, em deien. Vam passar uns dies inoblidables al cor de Georgetown. L’Organització d’Estats Americans i la Brookings Institution, el think tank dels demòcrates, van dispensar una cordial acollida al nostre entranyable col·lega que, per cert, parlava a tot arreu de l’excel·lència de la Fundació Elcano d’estudis internacionals, a la qual també pertanyia. On més es va divertir, entre altres llibreries especialitzades en política internacional, va ser en una que es deia Politics and Prose, ensenya d’una culta i inspirada propietària. El viatge no hauria pogut ser més gratificant.
La mort de Xavier Batalla ens ha sorprès tot just tres anys després de la desaparició de Carlos Nadal. Quins grans gentlemen del periodisme eren tots dos! Llegendaris.