Càritas s’enfronta amb la crisi
CÀRITAS de Barcelona va presentar dimecres passat un informe sobre la seva activitat solidària en el decurs del 2012. Un balanç estremidor. Un total de 60.000 persones ateses, a les quals cal sumar les 200.000 que ja reben habitualment, per part d’aquesta institució catòlica, ajut alimentari, suport escolar o acompanyament.
Un balanç més ample dóna la mesura de l’impacte de la crisi: des de 2007 fins avui, l’increment de persones que han necessitat ajuda de Càritas arriba a l’esgarrifosa xifra estadística del 121%. Durant aquests anys, el nombre de persones ateses per Càritas s’ha duplicat, i la prestació de serveis de la institució s’ha triplicat. Més preocupant és encara observar la cronicitat de la pobresa: un 72% de les persones que demanen ajuda no és que estiguin passant una mala ratxa: fa anys que necessiten ajuts. Molts ja no tenen cap ingrés. Una altra dada rellevant: els necessitats ja no són només els immigrants. El 40% de les persones que demanen ajuda són espanyols de tota mena i condició. Creix el nombre de persones acollides gratuïtament per amics o familiars. Una altra causa de preocupació és la cronicitat de la pobresa infantil i el pes familiar que els ancians jubilats estan assumint amb les seves minses pensions. El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís M. Sistach, va resumir el balanç de Càritas assenyalant que “la pobresa és més extensa, més crònica, més intensa i més pròxima”; i va destacar les quatre grans mancances dels necessitats actuals: sostre, treball, menjar i autoestima. També va subratllar l’enorme xifra (57%) de l’atur juvenil. I va reflexionar amb pertinència sobre l’habitatge. Càritas destina el 71% dels seus recursos (24,7 milions procedents majoritàriament de donacions particulars) a pal·liar problemes d’habitatge: ajuts per pagar la hipoteca, el lloguer, els rebuts d’aigua, llum i gas.
Els voluntaris de Càritas i els donatius dels catòlics responen a la pobresa sense demanar a canvi vots o reconeixement. Allà on no arriben els poders públics, hi arriba Càritas. És una solidaritat que no necessita, ni reclama, l’aplaudiment de la societat, però a la qual cal reconèixer autoritat moral, si més no. Atès que cada dia són més les persones sense sostre malgrat que hi ha tants pisos buits, el cardenal arquebisbe de Barcelona, emparant-se en el compromís de Càritas, demana a l’Administració i també a la ciutadania “més imaginació i generositat” per tal de resoldre un dels problemes més insuportables que comporta la pobresa. No hauríem de deixar que aquesta reflexió se l’endugués el vent de la indiferència.