Tafaners
Es diu que hem començat les compres de Nadal. Fa aquest efecte, perquè les zones comercials són un festival. Una multitud que bombolleja. I tanmateix, potser és una mena de farol, o un miratge, perquè també es diu que, en realitat, no comprem. El que significa que estaríem parlant d’unes compres de Nadal sense compres. Coses més estranyes hem vist. La gent sembla que de moment ha sortit a mirar, diuen els cronistes de ràdio. Sembla que no s’han observat encara gaires compres pròpiament dites. La gent vol mirar primer, per organitzar-se bé, diuen a les ones. Organitzar-nos bé?, nosaltres? Però fixa-t’hi, em diu una amiga donant-me un cop de colze, tota aquesta gent no porta bosses. Si compressin portarien bosses, només estan mirant. I tu creus que es fiquen en aquest guirigall per fer balanços?, dic, perquè fins i tot amb les mans buides, se’ls veu exageradament alegres. I molt tafaners. D’aparador en aparador, divertint-se en la bullícia. Emprovant-se perfums o mirant pantalles de plasma amb autèntica fruïció. Grapejant mocadors de seda i mitges de colors, amb somriure encegador.
La gent no té un ral, diu la meva amiga, i el que té no gosa gastar. Aquest Nadal no hi ha paga extra, recorda-ho. I a més hi ha l’assumpte del rumor de la paga d’estiu, diu. I abaixa el to. Es diu que si ara veuen que hi ha consum, ens prendran també la paga extra d’estiu. El consum provaria que la gent té economia submergida, m’explica, i llavors traurien també la d’estiu, perquè hauria quedat demostrat que no és necessària. Em quedo d’una peça. Estàs parlant de debò? De manera que la gent creu que és millor no comprar en qualsevol cas, diu. Però aquest rumor d’on surt? No en tinc ni idea, però és el que es diu per allà: que si ara comprem, després ens castigaran, xiuxiueja la meva amiga amb una brillantor a l’ull que comença a espantar-me. Agafo certa distància per observar-la millor. Ens estem tornant tots bojos? És possible que hi hagi gent pensant això? Podria realment arribar a passar, o som immersos en una psicosi infantil i paranoica?
Sigui com sigui, la gent que no compra s’ho passa en gran flipant amb fer-ho, salta a la vista. Grapegem els productes més cars que no ens comprarem mai com si ja fossin nostres. Se’ns en va el cap. Preguntem preus d’artefactes inabastables i parem atenció a xifres estratosfèriques sense riure. Com si hi hagués la possibilitat de tornar demà i pagar-los. El venedor també es mossega la galta i col·labora amb nosaltres en aquesta farsa. Tots junts fem d’aquest simulacre a les superfícies comercials la visita perfecta a una galeria d’art rar. A un museu on els productes a la venda són les peces d’una exposició sobre aquell món que ja no existeix.
Preguntem preus d’artefactes inabastables i escoltem xifres estratos fèriques sense riure