Descolonitzar la zona del franc
França ha de lluitar amb una càrrega de deutes i dèficits públics que han fet que les agències de ràting li abaixessin la qualificació creditícia. Tot i que el risc d’una recessió apareix com una amenaça, el país s’ha vist obligat a aplicar un programa dràstic d’austeritat. Però les tribulacions de França també se senten molt més enllà de les seves fronteres, i això desencadena rumors d’una possible devaluació del franc CFA, la moneda comuna de la zona del franc, que comprèn 14 països africans i les illes Comores a l’oceà Índic.
La zona del franc és, en veritat, un apèndix de l’economia francesa. El franc CFA es pot convertir a euros i transferir lliurement a França, les companyies franceses controlen la major part del sector privat de la zona del franc i reben la majoria dels seus contractes públics. És la fórmula per a una fuga massiva de capitals a perpetuïtat.
El tipus de canvi fix del franc CFA té paritat amb l’euro i està sobrevalorat per protegir les companyies franceses d’una depreciació de l’euro. Però la sobrevaloració de la moneda també subratlla la falta de competitivitat que obstaculitza la capacitat dels països de la zona del franc per diversificar les seves economies, crear valor afegit i desenvolupar-se. És un escàndol que encara hagin de convertir el 50% de les seves reserves en moneda estrangera i lliurar-les al Tresor francès com a garantia de la convertibilitat limitada del franc CFA.
Per frenar els dèficits públics que comporten aquestes polítiques, els països de la zona del franc van implementar programes dràstics d’ajust estructural en els anys 1980 i 1990, sota l’auspici de l’FMI i del Banc Mundial. El franc CFA va experimentar una marcada devaluació el 1994, i es van reduir els deutes pendents. Des d’aleshores, l’FMI i el Banc Mundial van mantenir els dèficits pressupostaris de la zona del franc sota una estricta vigilància, la qual cosa va limitar l’impacte directe de les tribulacions en matèria de deute sobirà en aquests països.
En conseqüència, no existeix cap necessitat de devaluar novament la moneda, llevat que França unilateralment decideixi fer-ho, ja que hi va haver diverses devaluacions en les últimes dècades. Des del final de la Segona Guerra Mundial fins a l’adopció de l’euro, França va devaluar el seu propi franc 14 vegades per impulsar la competitivitat i les exportacions, i en cada una d’aquestes oportunitats el franc CFA es va devaluar alhora.
L’economia francesa, amb la seva forta base industrial i les seves companyies dinàmiques al sector públic i privat, es va beneficiar amb aquestes devaluacions, gràcies a un increment de les exportacions. Pe- rò als països de la zona del franc va funcionar malament. A falta d’una producció industrial ben desenvolupada i d’un comerç intercomunitari, la devaluació només els hi va reportar preus més cars de les importacions, inflació i més atur.
França sempre va recórrer a les seves reserves africanes, especialment durant una crisi econòmica. Ho va fer en els anys 1930, quan la zona del franc va ajudar França a sobreviure a la gran depressió, i novament durant la Segona Guerra Mundial, quan la zona va finançar la resistència de De Gaulle a l’ocupació alemanya. Una altra devaluació del franc CFA avui podria desinflar els deutes de França amb la zona del franc i impulsar les seves indústries exportadores establertes a Àfrica, però agreujaria les penúries dels països de la zona del franc.
No sorprèn que els països de la zona no hagin pogut estar a l’alçada del desenvolupament de les economies veïnes, que majoritàriament estan passant pel període més pròsper de la seva història. Des del 2000, el creixement del PIB anual dels països africans subsaharians va estar en una mitjana del 5%-7%, comparat amb el 2,5%-3% en el cas de la zona del franc. Aquesta bretxa hauria d’incentivar els països que integren la zona del franc a rebutjar la seva relació amb França.
Hi ha dues maneres de fer-ho. Primer, els països de la zona del franc podrien emetre les seves pròpies monedes, una estratègia radical que s’enfrontaria a obstacles seriosos. França exerceix una influència política aclaparadora en les seves excolònies africanes, que inclou un poder de veto sobre els dos bancs centrals de la zona del franc. França pot bloquejar tota mesura que consideri una amenaça als seus interessos. És més, els països de la zona del franc que són petits i no produeixen petroli prefereixen agrupar les seves reserves per reduir la seva vulnerabilitat a sotracs externs.
La segona manera implicaria una paritat del franc CFA no només amb l’euro sinó amb una cistella d’altres monedes, abolint el tipus de canvi fix i la convertibilitat del franc CFA. Però, com demostren els problemes actuals de l’euro, una moneda comuna requereix polítiques monetàries i fiscals unificades i centralitzades, la qual cosa pressuposa una integració política, procés que probablement no sigui menys difícil a Àfrica del que va resultar ser a Europa.
No existeix una resposta fàcil. Però és hora que els dos grups regionals més importants de la zona del franc –la Unió Econòmica i Monetària d’Àfrica Occidental i la Comunitat Econòmica i Financera d’Àfrica Central– comencin a exercir un paper decisiu en la revisió de l’arquitectura de la zona del franc.
A França potser no li agradi, però s’hauria de prioritzar el que més beneficiï els ciutadans de la zona del franc.