Piulades papals
Benet XVI ja piula. Vull dir que ja és a Twitter i el segueixen 1,3 milions de persones. Fóra estrany que el líder de l’Església no acabés fent servir aquesta eina quan el Vaticà sempre ha estat una potència precursora en la utilització ambiciosa de la comunicació, com correspon als inventors de la propaganda moderna. La batalla de la fe exigeix ser present allí on es pugui col·locar el missatge, sense tenir manies. Menysprear certes innovacions tecnològiques va fer que el catolicisme perdés terreny –a partir dels anys vuitanta– en benefici de diverses esglésies evangèliques que van fer una aposta molt forta i agressiva per la televisió. L’impacte d’això és perfectament visible en molts països llatinoamericans. En termes de mercat, un error d’aquesta mena es paga molt car.
Ratzinger ha escoltat els experts que l’assessoren i s’ha introduït en aquesta selva apassionant on tothom és emissor i receptor alhora. Val a dir que Twitter, com internet en general, tendeix a alimentar el carnaval de les falses identitats, la qual cosa desfigura, moltes vegades, l’intercanvi de mis-
L’economia del missatge papal lliga poc amb Twitter, que afavoreix l’excés comunicatiu
satges. A la vida, hi ha impostors i a les xarxes socials encara més, perquè és molt fàcil crear identitats digitals per amagar qui som, per simular allò que voldríem ser, o simplement per atacar amb impunitat. Quan apareix en públic, el Papa es desplaça en un automòbil especial que el protegeix de possibles atemptats, mentre que a Twitter estarà exposat a tota mena d’escomeses, entre les quals no faltaran les mogudes per odis i fanatismes diversos. S’aconsella paciència, virtut molt apreciada a Roma.
Amb tot, hi ha una contradicció insalvable entre un Pontífex que piula i respon alguna pregunta dels seus seguidors i el caràcter excepcional que sempre tenen les paraules del successor de Pere. Per exemple, són comptades les entrevistes que els papes donen als mitjans de comunicació i, quan això passa, es tracta d’exercicis que tenen poc a veure amb la manera com un periodista pot interrogar avui en dia qualsevol personalitat rellevant, inclosos els presidents dels governs més importants del planeta. La paraula del Sant Pare necessita recordar-nos constantment que respon a una funció sagrada, no pot produir-se de qualsevol manera ni fora d’unes pautes molt codificades. A més, una de les característiques del Papa és que parla poc, perquè intenta despertar gran interès sempre que ho fa.
Aquesta economia del missatge papal –que reforça la intenció d’influència sobre els fidels i els que no– lliga poc amb Twitter, una eina i un canal que afavoreix l’excés comunicatiu i, per tant, la banalització per acumulació i saturació. Els músics i els poetes saben que, ben sovint, menys és més. No sé si el periodista de capçalera de Benet XVI, Greg Burke, hi ha pensat gaire en això.