Els ‘Wertboys’
Ala perifèria ja estem acostumats a contemplar el diorama central-centralitzador-centralista amb una certa perspectiva. Tal com s’han de mirar els quadres, uns passos mes enrere. O amb els prismàtics del revés. Un angle visual ideal per seguir, igual que en una tira d’un còmic under
ground, les peripècies del senyor ministre Wert. El personatge en qüestió és un home intel·ligent, demoscòpic, articulista, un tertulià busca-raons i amb esgrima. Un jacobí. Un liberal-conservador-de-esquerres. Un independent del partit que li dóna de menjar... Va treballar en el CIS en la primera etapa d’UCD. O sigui que no és el primer pseudoconvers que passava per allà, i el Govern va i el fitxa. Wert té perfil. I està dotat d’un evident ardor guerrer. És d’aquells individus dels que la penya diu: “A aquest paio li va la marxa”. Li dóna un aire d’aquells nens antics que tiraven una bomba fètida a classe i després es burlaven dels qui la malensumaven. Un ocurrent. Un tronxo? Avui amb prou feines existeixen les bombes fètides, però si lleis i reformes.
I diuen que va per lliure aquest senyor? Que governa per a Madrid? En tot cas, ell és la cara visible d’una minoria profundament ideologitzada molt influent en la capital. No ens enganyem, Wert es deu als que exciten la seva incontinència. La dreta de la dreta. Un ximple útil? Un genuí faesman. Un agitprop de la caverna. Els Wertboys volen canviar la realitat, negar l’evidència, reescriure la història i dir-nos que, nosaltres, tenim la d’ells –els sona?–, la característica dels demòcrates a mig coure. Res de nou, ja ho van fer amb la cultura tractant-la d’elitista, i no d’un bé comú. I ara busquen la confrontació entre pares, escolars, universitaris, professors... Per trencar la cohesió social. Soscavant les arrels d’un idioma, esquelet d’un país, prepolític i transversal. I vehicle de civilitat. Civilització és exactament democràcia. Tot allò que sigui imposat i dictat, perdonin però és barbàrie i autocràcia. No ens hauria de sorprendre, en el fons hi ha l’origen recurrent de la dreta espanyola –castellana?– que no ha trencat amb el seu passat franquista. La pàtria imposada o el concepte jurídic de la mateixa, fastigueja. Imposa lleis, obligacions paralitzants. Avorreix. Ben mirat, a hores d’ara, ja no hauríem de fer massa cas d’aquest tema. No?