Huracà d’estrelles a Nova York
Els rockers ajuden les víctimes del ‘Sandy’
Chris Martin, de Coldplay, es va presentar només amb la guitarra. Va atacar de manera íntima el seu Viva la vida, en un escenari on tot era gran, com a pròleg a la presentació de Michael Stipe, de R.E.M. El va treure de la jubilació per uns minuts per interpretar un dels temes bandera d’aquesta banda, Losing my religion.
Després del braç a braç, Stipe se’n va anar, amb la seva imatge d’home turmentat, sense que se li sentís ni una paraula més de les dites en la seva tonada. Martin, que encara va deixar una altra cançó, es va descriure, als 35 anys, com “l’artista més jove” de la reunió.
Tot i que es va equivocar –Kanye West i Alicia Keys el guanyen en joventut: un per tres mesos, l’altra per quatre anys–, el seu error li va permetre llançar un suggeriment als 13.500 assistents i als 2.000 milions d’espectadors globals, segons càlculs de l’organització de l’esdeveniment novaiorquès. “Us suggereixo –va assenyalar Martin– que feu una donació equivalent a la mitjana d’edat dels que actuen aquesta nit”.
Tot un sarcasme en un Madison Square Garden transformat en parc juràssic del rock & roll. Entre l’experiència i el ritme de vells sons, ja clàssics en la cultura contemporània, el dolor causat per l’huracà Sandy es va convertir en un espectacle d’esperança i determinació.
Després del desastre del 29 d’octubre –un centenar de morts, milers de cases destruïdes i una gran tropa de nous sense sostre–, la reconstrucció simbolitzada per una data tan esotèrica com la del 12-12-12. En aquest xou, amb entrades i donatius previs, ja es van assolir els 32 milions de dòlars. La Fundació Robin Hood, que gestiona els fons per a les víctimes, espera superar els més de 60 milions recaptats amb el festi-
val d’octubre del 2001. La convocatòria pels atemptats de l’11-S va quedar empetitida per aquesta altra gala benèfica, de sis hores, a la qual alguns només li van posar una falta. Ningú no va recordar que el Sandy va deixar tants morts o més al seu pas pel Carib.
El 12-12-12 va demostrar el poder de la gerontocràcia rockera, una concatenació d’estrelles sense precedents en un escenari. Això ja s’havia plasmat abans de l’actuació de Martin amb l’estrepitós pas dels dinosaures: Rolling Stones, The Who (Roger Daltrey, descamisat, lluint pit), Roger Waters (Pink Floyd), dos joves com Bruce Springsteen o Billy Joel (tots dos de 63 anys) o el nen Jon Bon Jovi, complerts, els 50.
Però després del suggeriment
El Madison de Nova York viu una gala de sis hores en la qual els vells rockers dominen l’escena
de donatiu del de Coldplay, encara faltava per irrompre en la vetllada sir Paul McCartney. Per la seva condició d’exBeatles va rebre l’honor d’estrella entre estrelles. McCartney, viu retrat del que va ser, va reunir Dave Grohl (bateria), Krist Novoselic (baix) i Pat Smear (guitarra) de Nirvana. Hi va haver qui va parlar de la resurrecció d’aquesta mítica banda. Fins i tot algú va dir que el de Liverpool va realitzar una “gran encarnació” del difunt Kurt Cobain.
Sona a sacrilegi. Sembla tan aberrant afirmar que Nirvana és Nirvana sense Cobain, la seva alma màter, com veure un concert dels Beatles sense John Lennon, dels Credence Clearwater Revival sense John Fogerty o dels Stones en absència de Mick Jagger.
Per cert, que els Stones, que aquesta nit i demà actuen a Nova Jersey en la commemoració del seu mig segle a la carretera, van estar remisos en la seva actuació. Només un parell de temes. En plena festa novaiorquesa, a Jagger se li va ocórrer una reflexió: “Aquesta és la reunió més gran de vells músics anglesos que mai no ha tingut lloc al Madison Square Garden”.