Esperpents

‘FENÓMENOS’. Fenómenos (Antena 3) és una nova sèrie espanyola, en clau de comèdia extrema. Per com és d’esperpèntica i per de la seva indissimulada incorrecció expressiva, estilística i interpretativa, per com són les seves trames de caricaturesques (paròdies cinematogràfiques en molts casos) i personatges inversemblants. L’aposta per la comèdia en la nostra ficció respon al gust del públic per aquest registre. I si hi ha mofa de personatges populars o de minories socials (amb la coartada de la grolleria vergonyosa dels personatges), encara millor. Riem i ens posem vermells de riure: és a dir, funciona. IDENTITATS. Els rius i les muntanyes suggereixen fronteres, però les seves línies es dibuixen amb la tinta extreta de la sang dels soldats i el semen dels emperadors (Sami Naïr, sic, sentit a Amb filosofia). Aquesta tinta delimita espais que després construeixen una identitat per perpetuar-se a si mateixos (ser o no ser) davant l’altre, ja que tota identitat és sempre una funció relacional, un precipitat de l’altre, com ensenya el ministre Wert i com va proclamar Rimbaud: “Jo és l’altre”. I com demostren cada tarda les tertúlies de Divendres (TV3), de Catalunya opina (Canal Català), de Te damos la tarde (13tv) i de La gaceta de la tarde (Intereconomía), que competeixen amb Sálvame (Telecinco) atiant les entreteles relacionals entre la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Espanya, és a dir, entre Catalunya i Espanya, siguin el que sigui una cosa i l’altra. L’epítom d’aquest gènere televisiu (que agrada) el veig a Nieves Herrero, al capdavant de Te damos la tarde, abans-d’ahir, mirant a càmera per dir als telespecta- dors catalans, emfàtica, en un català treballós: “No us podeu imaginar com estimem Catalunya!” Un professor ens deia a l’escola: “Perquè t’estimo et faig plorar”. I per aquí agrada molt plorar, somicar i moquejar, també és una relació que infon molta identitat. FRACASSOS. El conseller Puig compareix en directe al canal 3/24, des del Parlament: “Vaig dir la veritat, però vaig ocultar part de la informació”. Una veritat a mitges, és veritat o un ull menys? El monopoli de la violència és un imperatiu democràtic que només la transparència valida. Després compareix David Fernández (CUP), potent presència televisiva per la seva infreqüent indumentària en un parlamentari: la camisa de quadres és llenguatge polític. Exigeix dissoldre la Brigada Mòbil, un altre fracàs.