Contra les dificultats
De vegades els projectes que han de superar moltes constriccions arriben a una solució més feliç que d’altres que neixen amb plena llibertat. Per exemple, l’Aulari III de la Universitat d’Alacant, obra ja clàssica de Javier García Solera. Situada al racó menys afavorit del campus, entre aparcaments d’automòbils, i construït respectant els pilars d’uns magatzems que havien d’ocupar el solar, aquesta obra és un prodigi de relació interior-exterior i una autèntica festa espacial, gràcies als seus set volums flotants, entre arbres, travessats per un únic i agradable corredor: un passeig arquitectònic que podria durar molt i molt sense cansar.
García Solera va tornar a desafiar els contratemps a l’Edifici Marsamar, que ha entrat en servei aquesta tardor. L’encàrrec consistia aquí a assumir una obra d’un altre, quan aquesta ja tenia construïdes tres plantes subterrànies i una en superfície, i convertir-la en una cosa una mica mi- llor del que havia de ser. L’arquitecte va aconseguir convèncer el promotor –primer miracle– que havia de demolir part de la planta baixa, cedir molts metres de superfície per obrir una plaça i guanyar espai públic. Després va col·locar la seva construcció sobre el sòcol restant i –segon miracle– va definir un edifici de corbes amables, revestit amb vidre i metall, materials que García Solera va treballar amb molt d’afany i delicadesa buscant la lleugeresa. I, de fet, la va trobar.
A la seu i centre de formació de la Federació d’Empresaris del Metall de la Província d’Alacant (Fempa), obra conclosa fa dos anys, García Solera s’havia d’enfrontar també a algunes dificultats de sortida: construir en un solar d’un desnivell molt fort, situat en un polígon industrial d’arquitectura trista i/o desafortunada; verbigràcia, una torre veïna inspirada –mal inspirada– per la demolida Pagoda de Miguel Fisac a Madrid. El primer problema el va resoldre encaixant amb molta habilitat un programa complex: sis tallers de formació amb accés per un nivell inferior, i un bloc més representatiu, per a oficines, aules i auditori, situat a sobre dels tallers esmentats, amb accés per un nivell superior. L’arquitecte va optar aquí per les seves característiques formes simples i rectilínies, buscant transparències generoses que permeten vistes al mar i proposant un voladís notable. La distribució en planta és un exemple de senzillesa i bon sentit. L’ús que es fa dels materials metàl·lics, a tall de paviments o revestiments de murs, és encertat i molt oportú, atés el perfil professional del client. I alguns elements en coberta, com ara els còdols o l’herba artificial, actuen a tall de contrapunts de la simfonia metàl·lica que és la resta de l’edifici. En suma, estem parlant d’una obra funcional, de formes netes i esveltes, que contrasta i es distingeix en un entorn industrial de poc interès. Una altra prova reeixida d’arquitectura que agafa volada quan s’enfronta a les dificultats.