Variacions Gollum
Any rere any, per Nadal, es van estrenar els tres lliuraments d’El senyor dels anells, dirigits per Peter Jackson. Gairebé una dècada després torna Jackson amb El hòbbit com tornen a casa per Nadal els torrons, el cava i els dinars interminables. És lògic que sigui així, ja que El
hòbbit té un punt d’excessiu i de dia festiu, com El senyor dels
anells. I com el mateix Nadal.
Tot és retorn en aquest film de gairebé tres hores de durada que promet ser també una trilogia. Tornen elfs, mags, follets, orcs i nans; torna la bruixeria, les batalles èpiques i els viatges interminables. I torna aquesta lluita clara i definida, sense matisos, entre la llum i la foscor: la lluita entre el bé i el mal que defineix la saga. Torna, doncs, l’espectacularitat, i tot és aquí mes gran, superior, i per moments més llarg, però no necessàriament millor...
De fet El hòbbit és l’adaptació de la primera novel·la dedicada per Tolkien a la Terra Mitjana, una espècie de preqüela del que passarà. El resultat és una adaptació morosa, i, diuen els que coneixen l’obra literària, més fidel. Això es nota a El hòbbit on tot sembla estès (que no vol dir gratuït), com si ja estiguéssim veient la versió llarga del director, el que s’anomena Director’s cut.
El hòbbit explica la història de la trobada del famós anell per part de Bilbo, personatge encarnat amb estranyesa i creixent convicció per Martin Freeman. L’actor afronta el desafiament com si fos un alien caigut a la Terra Mitjana de les meravelles, que va guanyant i creixent en profunditat a mesura que avança l’aventura. L’acompanyen tretze nans i per descomptat Gandalf, el mag (Ian McKellen).
Però és Gollum, l’èsser transformat pel poder de l’anell, qui s’apodera de la funció. La tecnologia, millorada, i el 3D l’han convertit en un ésser hiperreal. Tanmateix són els ulls d’Andy Serkis, l’actor que li dóna vida, els que ens subjuguen. Aquí, en la mirada de Gollum, trobem tots els matisos que, de vegades, no té la resta d’El hòbbit.