Extraterrestres i Guerra Civil
Imprevisible com de costum, el cineasta barceloní Óscar Aibar salta d’El gran Vázquez a una crònica rústica ambientada durant la Guerra Civil. Si aquella tragicomèdia sobre Manuel Vázquez, creador de les historietes de les germanes Gilda o la família Cebolleta aportaven una jocosa recreació del franquisme de còmic en el qual Barcelona es trobava immersa llavors, El bosc guarda evidents connexions amb altres pel·lícules seves com Atolladero i Platillos volantes.
El bosc parteix d’un relat d’Albert Sánchez Piñol, inclòs a Les edats d’or, que el mateix autor ha transformat en guió. Un guió, reconeixen Aibar i Piñol, es- crit i reescrit vint vegades. Procuren evadir-se dels tòpics del cinema sobre la Guerra Civil en aquesta història centrada en una família del Matarranya (franja de Ponent), que viu en una masia a prop de la qual apareixen uns misteriosos llums que semblen que transporten a un altre món.
Quan el 1936 es desencadena el terrible conflicte bèl·lic, els anarquistes prenen el poder a la petita localitat i acusen de feixista el jove propietari de la masia. Aquest ha de desaparèixer i tot queda a càrrec de la seva esposa, que amb freqüència es veu exposada a l’espoli practicat per alguns i al setge amorós d’un vell amic de la infantesa.
Al contrari del que acostuma a passar en el cinema emmarcat en la mateixa època històrica, El bosc no pren partit a l’hora de descriure les misèries dels dos bàndols i l’infame oportunisme dels qui s’aprofiten de qualsevol situació límit. Però, abans que res, és una pel·lícula sobre l’amor i la supervivència, elements narrats mitjançant sòlides imatges i una molt bona ambientació.
Malgrat tot, els elements sobrenaturals de vegades desvirtuen el poderós entramat humà. Especialment en un final que pretén ser hilarant en la seva aproximació a la ciència-ficció, que sembla que tant fascina Aibar. Es pot destacar la feina de Molins i la convicció habitual de Brendemühl, a qui pròximament veurem com a Mengele en una pel·lícula de Lucía Puenzo.