Dansa apatxe

Crec que se’n diu així: dansa apatxe. És un ball que entaula una dona (suposem que de bon cor), faldilla ajustada i molt pintada, grollera ella, amb “el seu mascle”. El paio, per la seva part, traspua atractiu animal. Sol portar una samarreta de ratlles i mocador al coll. És una espècie de bèstia que promet vida i dóna patiment. És el seu caràcter; el caràcter de tots dos. Separació i retrobament en un ball de dominació i submissió. Com en el tango. La dansa apatxe, de fet, és un tango eminentment francès. De óxido y hueso és una dansa apatxe en tota regla. Canviant la dona del carrer per una entrenadora de balenes (assassi- nes) que es diu Stéphanie i que encarna amb renovada entrega i un punt de bogeria Marion Cotillard. D’ella ja sabíem que era gran. La sorpresa l’ofereix el bèstia de la funció. L’apatxe. Es diu Alí i exerceix de boxejador de carrer. Un personatge trencat, dispers, que no s’entén a si mateix. Un personatge de poques paraules que encarna el desconegut Matthias Schoenaerts. Ho dic, perquè ho diuen a la mateixa promoció de la pel·lícula: Stéphanie perd les cames a la boca d’una de les seves balenes, i llavors aquest ball apatxe que és De óxido y hueso esdevé encara més dramàtic, més intens i desesperat. Amb dos éssers que no es troben, tot i que es busquen amb totes les seves forces. Les cames perdudes per la Cotillard donen al film que dirigeix Jaques Audiard un impacte visual molt més gran que cent dinosaures corrent junts. Emotiu i desmesurat aquest De óxido y hueso exagerat i colorista. Com la mateixa dansa apatxe.