Radamel, Lionel, Gargamel
ALa catira (1955), una novel·la ambientada a Veneçuela, Camilo José Cela parodia la fantasia dels noms de pila d’aquell país i de tot Llatinoamèrica. Com els personatges d’una mateixa família, que es diuen Telefoniasinhilos, Sequicentenario del Lago, Helicóptero, Televisa, Penicilina o Libertad de Asociación Gutiérrez. El 1968 es publicava l’emblemàtica Cien años de soledad, del colombià Gabriel García Márquez, i es feien populars noms com Amaranta Úrsula, Renata Remedios, Santa Sofía de la Piedad o els disset germans que es diuen, tots, Aureliano. Tot plegat és una ficció relativa, perquè, com deien els autors del boom, el realisme màgic no és un invent literari, sinó la realitat mateixa.
Demà passat, al gran partit del Camp Nou, es donen unes quantes casualitats, una de les quals és la confrontació entre Radamel i Lionel, justament quan tots dos acaben d’aparèixer als telenotícies de tot el món per unes proeses difícils de superar, els cinc gols de l’un i el rècord de l’altre. Radamel contra Lionel, una coincidència onomàstica d’aquelles que passen de tant en tant, com el dia que salten al camp dos jugadors que es diuen Keita; l’embolic dels Ronaldo, Ronaldinho i fins i tot algun Renaldo coetanis; els dos Xavi Pascual que actualment entre- nen seccions del Barça, o els brasilers de pronunciació sincopada que van coincidir a la selecció canarinha: Didí, Vavá, Pelé (cap d’ells es deia així, són sobrenoms, com ho és també Kaká).
Radamel García, futbolista colombià dels anys 80, va posar el seu mateix nom a un fill seu i li va afegir Falcao perquè era un admirador del centrecampista brasiler Paulo Roberto Falcão. Així, el golejador matalasser es diu Radamel Falcao de nom i García Zárate de cognoms. A Sud-amèrica no és rar el nom Radamés, que segurament procedeix d’un dels protagonistes de l’òpera Aïda, de Verdi. Radamel deu ser una variant popular de Radamés, però no descarto certa connexió amb aquest món que ara està tan de moda, el dels àngels, arcàngels i altres esperits celestials que es diuen Miquel, Rafael i Gabriel i, segons en quina tradició, Uriel, Jofiel, Samael, Ariel... Un Radamel encaixaria bé en aquesta llista literalment fantàstica.
Lionel Andrés Messi, rebatejat indistintament com a Leonel, Leo o Lío, pren el nom principal del polifacètic cantant nord-americà Lionel Richie. Aquesta transfusió de noms de famosos, tan habitual a l’altra banda de l’Atlàntic, fa que molts nens argentins i d’altres països es diguin Lionel o Leo, com fa un temps va proliferar el compost Diego Armando. Aquí, el cens onomàstic de la Generalitat registra uns quants casos de Lionel i Leonel, i un increment incessant de Leo. L’any 2003 es va posar aquest nom a 10 nous catalans; el 2009, a 117, i el 2011, a 235. Quan es tanqui l’estadística d’enguany, la xifra pot ser molt superior. Si Messi va rebentant rècords i acaparant Pilotes d’Or, Leo pot entrar aviat al top ten dels nostres nadons.
Aquests dies es parla tant del desafiament directe entre Radamel i Lionel, que el tercer en discòrdia tindrà un insuportable fred de peus, un atac de banyes perquè no està convidat a la festa. L’enveja i l’afany de protagonisme del tercer home el converteixen en Gargamel, com el dolent dels país dels barrufets, que es mor d’enveja i ràbia. Ronaldo no és pas dolent, al revés, és
El tercer home en discòrdia no està convidat a la festa i tindrà un atac de banyes
un dels grans, però sí envejós, fanfarró, ressentit i antipàtic. Si el Gargamel dels dibuixos té al seu servei un gat malèfic que es diu Azrael –un nom que a l’Islam designa l’àngel de la mort–, l’Azrael de Cristiano és el rebombori de la central lletera, que fa tot el possible per fer passar Gargamel per davant de Radamel i Lionel. No ho aconseguiran. Si les lesions musculars permeten jugar al colombià, la suma de tots dos en un mateix partit és avui el màxim voltatge golejador del futbol mundial.