“Odio filmar les escenes d’amor”

Marion Cotillard, actriu, protagonista de ‘De óxido y huesos’

L’

any que se’n va ha sabut repartir-se entre el gran cinema comercial, repetint amb Christopher Nolan a El ca

valler fosc: la llegenda reneix, i el que la va veure esclatar, una pel·lícula francesa que novament l’ha posat en la cursa pels premis. La flamant nominada al Globus d’Or i també als premis del sindicat d’actors, sembla tenir assegurada una nova candidatura a l’Oscar per la seva interpretació colpidora d’una dona que perd les cames a De óxido y

huesos, de Jacques Audiard.

‘De óxido y huesos’ va ser un desafiament per a vostè?

No veig mai els meus personatges com a desafiaments, però el que va ser complicat en aquest projecte és que en general em prenc un temps abans del rodatge per preparar-me, i Jacques és un director a qui li agrada assajar amb els actors abans de filmar. Però jo no tenia temps i originalment havia decidit no fer el film, encara que d’altra banda era un paper irresistible. Així que vam fer un esforç perquè entrés en el meu pla de treball, sense gaire preparació.

Quina classe d’investigació va fer per al paper?

No gaire. Si ella hagués patit l’amputació deu anys abans que la vegem a la pel·lícula, la investigació hauria estat diferent, però com que és una cosa que tot just acaba de passar no em va semblar que hagués de saber com trampejar aquesta situació. Jo, igual com el personatge, no sabia com havia de moure les cames, i em va semblar que el més apropiat era que ho aprengués amb ella, experimentar-ho amb ella.

Com va ser l’experiència llavors de travessar una situació com aquesta?

Complicada. Quan ella té tot el seu cos és com una closca buida. No sap què fer amb ella mateixa. No sap com viure. Està com desconnectada del cos. I quan té aquest accident, fins i tot sent una cosa molt violenta, es desperta una cosa molt poderosa en ella. D’alguna manera, li torna la vida. He de confessar que va ser més dolorós interpretar-la en la part que té cames que no en l’altra.

Com va fer per moure’s com si les tingués amputades?

En les escenes en cadira de rodes va ser bastant fàcil. Quan ell em dóna menjar per primera vegada em vaig posar uns pantalons sobre les cames, però sense posar-les per dins. Va funcionar molt bé i la imatge a la pel·lícula va quedar espectacular. Jo sentia com que no tenia cames, per aquesta imatge dels pantalons penjant sense les cames. Em resulta molt difícil descriure com és que jo creia que no tenia cames. És com provar de descriure com algú que està malalt o que té més anys. Simplement em fico en el cos d’una altra persona, no necessito intel·lectualitzar res.

Coneixia Matthias abans de fer la pel·lícula?

No, no sabia qui era ni com era físicament. La primera vegada que el vaig veure em vaig quedar impressionada amb aquest home grossot i de posat magnífic. Després ens vam asseure a llegir junts el guió i tot just va dir les dues primeres paraules em vaig quedar impactada amb el grau de compromís que posa a cada paper. Em va agradar tant treballar amb ell que va tornar a col·laborar amb mi en l’última pel·lícula de Guillaume Canet. Amb el meu marit bàsicament el vam adoptar...

Com va ser rodar les escenes d’amor amb ell?

En general jo odio filmar les escenes d’amor, perquè és una cosa molt íntima. Definitivament, no és la part que més m’agrada de la meva professió, però en aquesta pel·lícula era una part integral de la història. És una pel·lícula sobre l’amor, la passió, sobre rovell i ossos però també sobre el cor i el sexe. Molt del que passa només es pot explicar a través de la connexió entre els cossos. A més, encara que soni una mica estrany, a mi m’alegrava que el meu personatge pogués connectar-se d’aquesta manera a través del sexe, en poder experimentar alguna cosa de forma corporal que havia perdut després de l’accident.