Monti es queda amb un centre feble i incapaç de ser alternativa
Només dos partits molt minoritaris donen suport al ‘premier’, que no ha pogut desarticular el berlusconisme
Una mica de raó sí que tenia Pierluigi Bersani, líder del Partit Demòcrata (PD) i del centreesquerra italià, quan va dir que era exagerat qualificar el grup aplegat al voltant de Mario Monti com una coalició, ja que els seus integrants cabien en un taxi.
En efecte, l’aposta del primer ministre en funcions de construir un gran centre, regeneracionista i alternativa seriosa de govern, s’està quedant molt lluny del seu objectiu.
L’estima pel ‘premier’ que mostren els líders europeus no s’ha traduït en més suport a Itàlia
Si els sondejos no s’equivoquen, Monti arribarà, amb sort, tercer –o probablement quart– a les eleccions del 24 i 25 de febrer. Un resultat d’aquestes característiques serà sens dubte decebedor, ateses les expectatives que el salt a la política de Monti havien despertat dins i fora d’Itàlia. L’únic consol serà si resulta determinant perquè el centreesquerra obtingui la majoria en el Senat, i si d’aquesta manera pot exercir una influència rellevant sobre la política del pròxim govern.
Els afalacs cap a il Professore per part de Merkel, Hollande i Obama no han fet canviar la tossuda realitat italiana. Amb Monti només estan dos partits molt minoritaris, raquítics: la democristiana Unió del Centre (UdC) i Futur i Llibertat per a Itàlia (FLI). El primer amb prou feines assoleix el 4% d’intenció de vot. El segon està per sota de l’1%. La pròpia llista de Monti, Opció Cívica, amb prou feines obté el 10% de suport. Si junts depassen el 15%, serà un èxit.
Monti somiava aglutinar més gent i desarticular el berlusconisme, refundant un espai moderat de centre i centredreta. No pot descartar-se que, després de les eleccions, això es materialitzi, que hi hagi un èxode de diputats de Berlusconi que abandonen el vaixell. Però de moment il Cavaliere es mostra combatiu i amb energia per continuar remuntant. La Lliga Nord no l’ha abandonat.
Monti és assetjat des de totes direccions. L’esquerra li retreu massa fixació amb l’austeritat. El Moviment 5 Estrelles (M5E), del còmic Beppe Grillo, l’estigmatitza com a home de la banca. El mateix fa Revolució Cívica. Des de la dreta no tenen problemes tampoc a atacar Monti per la seva proximitat amb els cercles financers. Berlusconi, en la seva ofensiva populista, retrata Monti com un líder massa obedient i dòcil amb la línia que imposa l’Alemanya de Merkel. També el critica per les pujades d’impostos.
L’últim escàndol financer, que ha tingut com a protagonista el banc Monte dei Paschi di Siena (MPS), ha estat molt negatiu per a Monti. Encara que es tracta d’un assumpte que esquitxa en especial al centreesquerra –per controlar l’Ajuntament de Siena–, Monti no surt ben parat perquè reforça aquesta idea, que manegen els populismes tant de dre- tes com d’esquerres, que els governants donen prioritat al salvament dels bancs i no als altres problemes de la societat (oblidant el fet que si un banc fes fallida, hi hauria una reacció de pànic, en cadena, que enfonsaria tot el sistema).
Monti semblava comptar amb el ferm suport catòlic, però a l’hora de la veritat aquest suport no s’ha materialitzat en res tangible. De fet, un dels ministres catòlics més influents del Govern, Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi, ha preferit no ser candidat. De nou ha quedat en evidència que l’univers catòlic italià no és un bloc compacte, que conviuen multitud de sensibilitats, i que és impossible encarrilar-les cap a una única opció política.
Què farà Monti després de les eleccions? Acceptarà ser un simple ministre de Bersani? Tindrà encara opcions, després del fragor de la campanya, per reunir suports i substituir Giorgio Napolitano com a president de la República? Preferirà un alt càrrec en la Unió Europea?
És segur que els potencials votants també es plantegen aquests interrogants i veuen la crua realitat dels sondejos. Això no ajuda Monti a guanyar vots.