Turquia prepara la pau amb els kurds
Nou intent per posar fi a 35 anys de conflicte armat
Vam creuar foscos camins / vam beure verí com si fos aigua”. Així comença la cançó Yorgun demokrat (demòcrata cansat) del bard Ahmet Kaya, un èxit musical a Turquia a finals dels anys vuitanta del segle XX i que va ser dut diverses vegades davant els tribunals. Es va convertir en un símbol de la dissidència política i acaba així: “El meu cor t’entén / demòcrata cansat, no callis”.
En l’any de la seva difusió, 1987, el grup rebel Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) ja acumulava tres ofensives armades contra les forces de seguretat turques. La guerrilla kurda naixia, assegurava el seu líder, Abdulah Öcalan, de la necessitat d’alliberar Kurdistan. La repressió del règim militar turc era tan cruenta que el PKK, com altres grups autodenominats socialistes, no veien més que una solució: la revolució. En el cas kurd, una lluita armada que acabés amb la “colonització turca”. Llavors, per a Ahmet Kaya, de pare kurd i mare turca, era inimaginable que pogués cantar en kurd en públic.
Gairebé 35 anys després del començament d’aquesta insurgència, el resultat són 45.000 morts, sobretot kurds, i molt fàstic davant el fet que es pugui vessar més sang per les dues parts. Per això, aquests dies Turquia es prepara per al final d’un conflicte armat. “Ara o mai”, han reclamat diverses veus.
El Govern d’Ankara ha reconegut que està negociant amb la banda armada des de finals de l’any passat. Les demandes dels militants kurds no han estat revelades de forma oficial, però –segons diverses filtracions als diaris Hürriyet i Taraf– passaria per una desmobilització massiva. Aquest mes, diverses desenes de guerrillers haurien descendit de les muntanyes per, en un gest sobretot simbòlic, abandonar les armes. A continuació seria Ankara qui donaria a conèixer els elements de l’anhelada primavera kurda. S’esperen més drets polítics, una autonomia més gran i més competències culturals a la nova Carta Magna.
Han estat molts els obstacles abans d’arribar a tan anhelat pas. Molts els foscos camins que tant els turcs com els kurds han hagut de creuar.
El 10 de gener passat, un triple crim a París va fer témer que tot el procés saltés pels aires. Tres activistes kurdes van ser executades al centre de París. Una d’elles, Sakine Cansiz, era cofundadora del PKK.
Immediatament es va témer que el procés de pau se n’anés en orris. Però la marxa fúnebre en honor a les tres dones va recórrer el 17 de gener sense violència els carrers de Diyarbakir, la capital oficiosa del Kurdistan turc. Estava formada per diverses desenes de milers de persones amb vestits negres per al dol, blancs mocadors i bufandes per al desig de pau. També van fer onejar banderes kurdes, amb els tradicionals colors vermell, verd i groc. El funeral es va convertir així en una enorme demanda de pacificació per a la zona del sud-est de l’Anatòlia.
Una de les pancartes que més èxit va tenir deia: “Guanyant amb la guerra, perdent amb la pau. No pot ser!”. El missatge cap a la taula de negociació era clar: estem cansats del conflicte armat. Volem que s’acabi però també que se’ns respecti com a kurds.
Els partits separatistes kurds
Fa mesos que el Govern d’Ankara negocia un acord amb la banda armada del PKK
que trenquen tabús. Memòries d’infantesa d’adults que van créixer durant els anys més durs del terrorisme kurd al sud-est de l’Anatòlia, persones que estaven acostumades al verí de la violència com si fos aigua.
També s’han publicat investigacions que confirmen que les forces de seguretat van dirigir una guerra bruta i que per això van crear, entre altres organitzacions armades, a la temuda Jitem, una unitat clandestina de la gendarmeria que va acabar amb cinc mil kurds.
El 10 de febrer del 1999, fa avui exactament catorze anys, Ahmet Kaya va anunciar que cantaria en kurd una cançó i va ser vilipendiat públicament. Va haver d’abandonar la sala de concerts per haver pronunciat la paraula kurd. Va emigrar a París i allà descansa, foragitat, el demòcrata cansat. No va callar.
Avui canta en kurd fins a Ajda Pekkan, una llegenda turca que no sembla envellir mai. són il·legals, però al Parlament hi ha un partit kurd, d’ideologia socialista, que advoca pel desarmament del PKK, i té 29 escons del total de 550.
El Govern ha autoritzat l’ús del kurd davant els tribunals de justícia i també ha millorat les condicions d’Öcalan, empresonat des del 1999. Gràcies al seu bon comportament, el que fos el terrorista més buscat de Turquia, cap d’uns 15.000 guerrillers, ja té un televisor de plasma a la cel·la i aviat tindrà una nova casa amb cuina, saló i bany inclosos.
Però el canvi real és molt més de fons perquè 35 anys donen per a molt. Fins i tot perquè Cemalettin Dogan, oficial de l’exèrcit, saludi a Öcalan amb un “cawani basi” (com estàs?).
Avui dia a les prestatgeries de les llibreries turques hi ha llibres