Dimitir, no dimitir: el gran dilema
Un polític imputat encara és innocent, però aquesta és una garantia judicial; en política també està en joc la credibilitat
Dimiteixo, no dimiteixo, dimiteixo... Aquell moment crucial en què es dirimeix una carrera política és el dilema d’actualitat a Espanya, i més d’un dirigent es troba aquests dies al centre d’una tempesta, calibrant si serà capaç de resistir la pressió i tindrà suports per continuar o ha d’anarse’n ja, abans que l’onada se l’emporti. Les investigacions judicials sobre trames corruptes, amb polítics presumptament implicats, centren l’atenció mediàtica i les converses a peu de carrer, i la pressió social és intensa sobre els investigats. L’imputat conserva la presumpció d’innocència, però aquesta és una garantia judicial i la política es mou amb altres temps i en altres paràmetres. Quan cal dimitir és una pregunta que té més d’una resposta i encara que la norma general és anarse’n si s’ha perdut la credibilitat, això és un intangible que costa de mesurar.
I després hi ha el temor que la retirada s’interpreti com un reconeixement de culpa. A Espanya, la corrupció és percebuda com un problema greu, però la factura electoral es cobra més dimis- sions. En altres països, els alts càrrecs renuncien per assumptes que aquí ni s’imaginen.
Alemanya n’és un exemple. Fa dos anys, arran de la caiguda del ministre Zu Guttenberg per acusacions de plagi a la seva tesi doctoral, el Bild Zeitung va publicar una llista de les 50 dimissions més sonades del país i la majoria es basaven no en delictes sinó en el fet que la credibilitat havia quedat tocada per algun assumpte.
RESISTIR AMB EL PARTIT El suport de l’entorn és més determinant que el favor de l’opinió pública ACTITUDS DAVANT UNA CRISI Uns ho neguen tot i es victimitzen, d’altres accepten el problema i busquen una solució DIFERENTS CRITERIS Els alemanys dimiteixen si la credibilitat queda tocada
“Així hauria de ser –subratlla la consultora Glòria Ostos, sòcia directora d’OstosSola–, el polític és un servidor públic i hauria d’aplicar-se allò de la dona del Cèsar: ser honestos i semblar-ho; és clau per recuperar la confiança dels ciutadans”. Ostos apunta que en casos de corrupció, “sens dubte que la dimissió ha de ser immediata, però cal anar amb compte perquè és una arma llancívola per a l’adversari polític, i molt potent, i es poden truncar carreres amb una acusació falsa”.
A Espanya, han deixat el càrrec una vintena de ministres, i menys de la meitat ho han fet obligats per la pressió pública. L’últim va ser Mariano Fernández Bermejo, que va deixar la cartera de Justícia el febrer del 2009, en plena tempesta per haver compartit cacera amb el jutge Baltasar Garzón, que investigava la trama corrupta Gürtel vinculada al PP. Bermejo es va defensar, però el desgast acumulat i la pèssima gestió d’aquesta crisi se’l van emportar , malgrat que Zapatero es resistia a lliurar-ne el cap al PP. Altres ministres han resistit temporals aferrats al càrrec, com Álvarez-Cascos durant la crisi del Prestige.
“De vegades es pensa que la pressió de l’opinió pública serà determinant a l’hora d’inclinar una dimissió, però el suport intern és un factor fonamental, que sol infravalorar-se perquè no es coneix tant, però que acaba tenint més pes”, destaca Luis Arroyo, president d’Assessors de Comunicació Pública. “Si un polític se sent avalat pel seu partit i pel seu entorn es veu amb forces per seguir, però tampoc no és una garantia perquè si donar-li suport es converteix en un problema el deixaran caure”, adverteix.
Dimitir o no és també una qüestió de temps. “Si un president té tres anys de mandat per davant no està tan pressionat i pot donar cobertura a un ministre que estigui sent qüestionat”, subratlla Arroyo, que recorda que hi ha diverses maneres de dimitir i de no dimitir davant d’una crisi: “Hi ha el que es rendeix i abandona, el que talla caps al seu equip, el que es presenta com a víctima d’una conspiració i s’aferra al càrrec, i el que admet que s’ha fet una mica malament i intenta buscar una solució”.
“Les claus són com es manega la crisi –apunta Gloria Ostos–, com es van desenvolupant els esdeveniments, com l’afronta el polític qüestionat, i la consciència moral del col·lectiu; de tot això dependrà la factura que se li acabi passant”. I sens dubte, afegeix, “hi ha una línia infranquejable: un dirigent ha de complir amb la seva feina, i quan la seva defensa judicial implica que no pot exercir bé la seva funció, se n’ha d’anar”.