La condemna de la imputació
Els polítics debaten sobre quin ha de ser el moment processal en què han de deixar el seu càrrec
Alguns l’anomenen la pena del telenotícies. És el càstig a la imatge del polític que ve aparellada amb la paraula gairebé maleïda imputat, encara que en alguns casos el mot significa poc. Perquè, des del punt de vista processal, la imputació té per objecte permetre a la persona que està sent investigada o que ha estat denunciada disposar del dret de ser acompanyat per un advocat quan compareix davant d’un jutge i a no declarar contra si ma- teix. És un dret que no assisteix a un simple testimoni, qui, a més a més, té l’obligació de dir tota la veritat. Es va crear com a una garantia i no com la condemna anticipada en què s’ha convertit.
No són pocs els imputats que tard o d’hora desapareixen dels sumaris sense que se’n torni a saber en la investigació d’un cas, però amb la taca de la imputació adherida a la seva imatge.
D’altres fins i tot resulten imputats pel simple fet d’haver estat denunciats per una tercera persona i sense que hi hagi una investigació judicial pel mig.
No és estrany, per això, que els polítics es preguntin quin és el moment adequat perquè assumeixin les seves responsabilitats, perquè dimiteixin, quan es veuen obligats a acudir als jutjats. En realitat, tan sols una sentència
certifica la culpabilitat d’un ciutadà, però aquestes triguen de vegades molts anys a arribar, quan ja pocs recorden com va començar tot.
Posar d’acord els partits no serà fàcil. No ho serà perquè fins ara s’han emprat els criteris més dispars imaginables. Hi ha casos de polítics que han dimitit fins i tot abans de ser imputats –fins a l’extrem que alguns no ho van ser mai– i d’altres que, després de dimitir, van veure com els jutges arxivaven les acusacions que pesaven contra ells.
També n’hi ha hagut, al contra- ri, que s’han resistit a abandonar els seus càrrecs fins que un tribunal els ha condemnat. I, fins i tot, els qui han utilitzat la seva condició d’aforat fins a les últimes conseqüències encara que l’aforament polític està concebut amb finalitats que tenen poc a veure amb la corrupció.
La Vanguardia ha volgut parlar amb alguns d’ells. Els qui van ser condemnats o que estan encara imputats han declinat l’oportunitat d’oferir la seva opinió. Sí que han acceptat oferir el seu punt de vista els qui van ser injustament imputats, els qui van ser jutjats però el tribunal els va absoldre i fins i tot un cas en què el polític va dimitir sense que existís una imputació que mai no es va produir.
Tampoc ells no es posen d’acord. Saben, això sí, que la imputació els va costar el càrrec a la majoria i que l’estigma els ha perseguit i els perseguirà. Tanmateix, entre els qui van deixar en aquell moment la política hi ha pocs dubtes que en la mateixa circumstància tornarien a prendre la mateixa decisió que van prendre.