Final d’etapa
El nou esclat de la corrupció política, que estem contemplant sorpresos des de fa setmanes, ha obert una altra vegada les cortines del miserable teatret on personatges reals representen la seva vida i miracles; un llibret dominat per les baixes passions en el qual es menysprea qualsevol virtut pública i s’exhibeixen les aparences, els enganys i l’avarícia sense cap fre.
La corrupció i la crisi econòmica demolidora que ens fueteja han destapat la gravíssima situació que travessen les institucions que vertebren el nostre sistema polític i constitucional. El llarg cicle econòmic dominat pel creixement i la generació de riquesa, que va començar pocs anys després del restabliment de l’Estat democràtic, social i descentralitzat, ha ocultat la simultània decadència de les institucions. Desaparegut l’encobriment que va facilitar l’opulència, ens hem trobat, d’un sol cop, amb la misèria econòmica i amb la greu crisi institucional.
No faré un recorregut complet sobre les seves manifestacions. No fa molt que he publicat un llibre ( Informe sobre Espanya. Repensar l’Estat o
destruir-lo, Crítica, tercera edició, desembre del 2012) en què desvelo els termes de la decadència de l’Estat de les autonomies i n’explico els fo- naments. Però començo per dir-hi que gairebé res no funciona correctament en l’actualitat: dels partits polítics als sindicats, del Tribunal Constitucional al Consell General del Poder Judicial, de l’Administració de l’Estat a l’Administració local, de la universitat a la justícia ordinària…
S’estén cada vegada més entre els ciutadans la convicció que aquest enfonsament ens posa a la porta de sortida d’una etapa política i constitucional que s’està esgotant, i que no pot estirar-se més perquè la resistència a acceptar l’esmentat final posaria el sistema sencer en una crisi molt més greu i difícil de resoldre.
Crec que els problemes d’organització i funcionament que se’ns presenten acumuladament amb tanta força tenen les seves arrels en l’època de la transició, quan el famós i reiterat “consens” va dominar la reconstrucció de l’Estat.
El consens va deixar molts problemes sense resoldre perquè es basava en la idea que la voluntat d’acord, manifestada llavors pels principals grups polítics, seria suficient per resoldre qualsevol discrepància o necessitat que sobrevingués en el futur. El pronòstic era del tot equivocat com comprovem ara. Un Estat no pot funcionar sobre la base de la bona voluntat sinó de polítiques concretes, que no és possible que siguin sempre concertades, i de regles constitucionals i legals clares que serveixin per resoldre els conflictes.
És sorprenent comprovar quantes qüestions constitucionals rellevants es van quedar sense regular confiant que el consens les resoldria en el futur. Tan sols considerant una cosa tan essencial com l’estructura territorial de l’Estat, la Constitució no va definir el mapa au- tonòmic, no va concretar les comunitats autònomes que existirien ni la seva mida, no va especificar si tindrien o no idèntica organització i règim de competències, si el sistema seria uniforme o asimètric, ni va precisar la significació de conceptes essencials com el de “competèn- cies exclusives” o “executives”; res no va establir sobre les relacions intergovernamentals, i ni va deixar clar si totes les comunitats autònomes tindrien potestats legislatives. No va regular com hauria de ser l’Administració autonòmica i la classe de relacions que haurien d’establirse amb les entitats locals, etcètera.
Molts d’aquests problemes han estat resolts amb la inesti- mable ajuda d’un grup aplicat de professors universitaris que van encertar a extreure de la Constitució interpretacions que la fessin viable, i per la feina realitzada, amb pitjor o millor fortuna, pel Tribunal Constitucional.
Però som al final d’una etapa, sens dubte, perquè tota la crisi institucional cal resoldre-la mitjançant noves regulacions que, principalment, cal portar a la Constitució, encara que simultània o successivament també calgui modificar força lleis vigents. Entossudir-se a ocultar els defectes advertits, negar-los o resistir-se al canvi són actituds molt poc recomanables i força incomprensibles.
Pensar que la Constitució del 1978 pot sobreviure després de més de trenta anys d’ús sense una sola posada al dia implicaria atribuir al text la condició de llei sobrenatural, revelada i immutable. I implica a més menysprear-la, perquè les reformes són l’únic camí per preservar-la de la decrepitud.
Em crida l’atenció que la pru- dent i conciliadora Catalunya, sempre tan pendent de trobar les fórmules òptimes de encaix en l’Estat, no hagi fet cap plantejament pel que fa la reforma constitucional.
Està seguint, en canvi, una via política sobre la improductivitat de la qual poden fer-se apostes bastant segures, que a més condueix per dret a un conflicte amb l’Estat que resulta irresoluble en el marc de la Constitució vigent. Alguns poden negar la utilitat de la Constitució del 1978 per resoldre els problemes polítics de Catalunya, però fins i tot per sortir-ne cal promoure la reforma.
Aquest abandonament del camí constitucional és encara més sorprenent perquè suposa situar Catalunya en una situació de crisi institucional en la qual quedarà atrapada durant molts anys.
De manera que a la greu crisi que ja afecta totes les institucions de l’Estat (naturalment, incloc en el concepte les autonòmiques) s’hi afegirà el cas particular i extrem de la crisi catalana. És una evidència, sistemàticament recordada ara en el recent assaig d’Acemoglu i Robinson ( Why nations fail), que els països fracassen quan no tenen institucions idònies per gestionar els interessos generals. Però si això és així amb caràcter ordinari, la inestabilitat i el desajust institucional ha de conduir directament a la catàstrofe si es manté en moments de greu crisi econòmica, política i social com els que ara vivim.
Naturalment, tots els observatoris seriosos del món, universitaris o mediàtics, ja han manifestat la seva sorpresa pel fet que no s’aclareixi ràpidament la insegura situació catalana, gens atractiva per a qualsevol operador econòmic, local o internacional.