Contra imputació, amputació

ELS escàndols per corrupció dominen el panorama polític i ocupen diàriament la narració periodística de la nostra vida pública. No és estrany que la ciutadania, desconcertada per tantes notícies desoladores, estigui perdent la confiança en el sistema polític. Els comentaris d’ascensor han deixat de referir-se al temps o a la crisi; amb sorna o amb indignació, amb una acidesa desoladora o amb una indignació irreprimida, els ciutadans corrents, especialment els joves, els més castigats per la crisi, estan percebent el nostre sistema polític com la reedició ibèrica de la cova d’Alí Babà.

S’escampa la sospita que els comportaments irregulars en l’entorn dels partits polítics s’han desenvolupat en un clima de total impunitat. S’estén entre els ciutadans el desànim general davant l’excés de desimboltura i irresponsabilitat amb què, malgrat les greus sospites, els partits polítics fan front a l’aparició de casos de corrupció. S’està generalitzant la impressió que és tot el sistema polític el que està infectat, que la corrupció forma part de la cultura política del país i que, per tant, la desafecció ciutadana –la desconfiança cap als poders públics– està més que justificada. La primera víctima de la corrupció és, per tant, la mateixa democràcia.

I és que els casos de corrupció no afecten només els partits polítics. Poc o molt esquitxen totes les nostres institucions. La presidència del poder judicial va quedar mesos enrere tacada per un lamentable cas d’aprofitament privat dels diners públics. Els poders legislatiu i executiu, ja siguin al Parlament i al Govern d’Espanya (cas Bárcenas), amb una ministra a la corda fluixa, o als parlaments i governs autonòmics, inclòs el català, estan condicionats per incomptables sumaris i investigacions, alguns de gravíssims, en els quals s’estudien xifres milionàries de saquejos sistemàtics de l’erari, d’abús de poder i d’informació privilegiada, de trasllat dels diners robats a comptes a Suïssa, d’ocultació de diners al fisc, de doble comptabilitat, de cobraments il·legals, d’inflament del preu de les obres públiques, de finançament il·legal. Tenim els casos Gürtel, Palau, els ERO andalusos, Palma Arena, Campió, etcètera. També afecten els sumaris i investigacions nombrosos municipis. Per si tot plegat fos poc, el cas Nóos involucra Iñaki Urdangarin, amb la qual cosa fins i tot la mateixa institució monàrquica ha quedat esquitxada per la corrupció.

EL pitjor que té aquest moment històric presidit per la sobreabundància de casos de corrupció és que, fins i tot quan les denúncies són falses, fins i tot quan els indicis són febles, fins i tot quan les proves són escasses, la societat tendeix a donar-los credibilitat. L’abús privat de la cosa pública ha arribat a quotes tan altes que la societat espanyola creu sense necessitat de proves en la culpabilitat dels acusats, mentre que descreu cada vegada més de l’honestedat, la serietat i la bona tasca dels nostres càrrecs públics. Fent-se ressò d’aquest estat d’ànim, no són pocs els corresponsals estrangers a Espanya que han arribat a associar la corrupció espanyola a la dels països més corruptes del planeta. La corrupció preocupa la ciutadania, però també preocupa els nostres aliats a Europa i al món.

Tots aquests casos de corrupció serien desoladors en situació de bonança econòmica, però són immensament feridors en el context de la crisi econòmica que castiga les classes mitjanes i populars, afecta els serveis bàsics de l’Estat de benestar (sanitat, educació, protecció social) i està condemnant una generació d’universitaris a l’emigració. La duresa d’una crisi que fa anys que erosiona les vides quotidianes d’amplis sectors de la població fa més insuportable l’espectacle d’una vida pública infectada per uns depredadors que, gairebé amb total impunitat, han estat saquejant les arques públiques en plena època de sacrificis, retallades i estretors.

La indignació de la ciutadania converteix el tema de la corrupció en l’oportunitat única dels salvapàtries i els populistes. La nostra democràcia està en perill quan la corrupció s’alia amb la demagògia. Ens referim a la demagògia política, però també a la demagògia mediàtica. Cal, per tant, afinar molt, molt, el diagnòstic i les solucions per evitar que al mal de la corrupció hàgim d’afegir-hi el mal del populisme. En aquest sentit, cal prendre mesures ràpides, clares i molt contundents per evitar que el soroll, els rumors i les falses acusacions es fonguin amb els casos reals i es barregin amb les investigacions en curs i afavoreixin un clima irrespirable que podria col·lapsar la nostra vida democràtica.

SÓN benvingudes, sens dubte, les mesures que suggeria aquesta setmana la mesa institucional que, presidida pel president de la Generalitat en companyia de la màxima representació de la judicatura i de directors d’oficines de control, va debatre diversos projectes legislatius i judicials que facilitin la neteja del sistema. Apostar per la transparència i introduir canvis en la legislació electoral servirà sens dubte en el futur pròxim per renovar els nostres viciats mecanismes de representació i control. Però la urgència i la gravetat del moment exigeixen mesures excepcionals i ràpides.

Es tracta de salvar el prestigi del nostre sistema democràtic. Es tracta de començar ja la regeneració de la nostra vida pública. Es tracta de frenar l’escepticisme, la desconfiança i el ressentiment amb què l’opinió ciutadana assisteix a l’esfereïdor espectacle de la corrupció en totes les institucions. Cal assumir sense embuts que el sistema mostra indicis de gangrena. Cal assumir que alguna cosa fa pudor de podrit en la nostra democràcia. I de la mateixa manera que el cirurgià ha d’amputar la part gangrenada per salvar el cos sa, haurien d’actuar els partits polítics per salvar el sistema de la corrupció, el desprestigi i la desconfiança.

Proposem, per tant, una mesura d’excepció en la nostra vida pública: que tot polític imputat dimiteixi o sigui cessat dels seus càrrecs institucionals i polítics. Som conscients que tal mesura serà injusta en alguns casos. No són pocs els polítics acusats injustament, amb indicis o proves falses, però el moment és tan greu que cal apel·lar al mal menor. És una llàstima, certament, que paguin justos per pecadors. La imputació no és una condemna, però no es dicta sense indicis clars. El malestar social per la corrupció exigeix mesures dràstiques per frenar el deteriorament social de la nostra democràcia.

Tots els imputats han de dimitir o ser cessats. Contra imputació, amputació.