Foc creuat
Les fotocòpies d’uns apunts comptables que no són els originals dels comptes del PP han servit perquè Mariano Rajoy veiés com li disparaven (informativament) des de la dreta i des de l’esquerra, en un foc creuat del qual resulta difícil escapar. Aquesta coincidència a voler caçar la presa des d’angles diferents ha aconseguit que l’escàndol adquirís des del minut u proporcions planetàries. Un cop ficat el president en territori comanxe, que en les guerres “és on sents cruixir els vidres sota les botes i, tot i que no veus ningú, saps que t’estan mirant”, segons Arturo Pérez-Reverte, resulta difícil tornar enrere, que és el que aconsella l’instint. Rajoy, en advertir que li apuntaven per tots costats, hauria de saber que no n’hi ha prou amb abaixar el cap i ficar-se a la primera trinxera, sinó que cal buscar una sortida.
La resposta a l’embolic dels papers de Bárcenas ha estat lamentable. Des de la sorprenent sortida a peu de carrer del president espanyol davant la pregunta de si havia cobrat sobres amb diner negre –“sí, home!”– fins a la contesta donada a Berlín a unes preguntes autoritzades sobre el tema –“tot és mentida, menys algunes coses”–, passant per la prohibició de donar-li la paraula al periodista d’El País –“vostè no”– en la compareixença de María Dolores de Cospedal, tot ha estat un veritable disbarat. Estic conven- çut que a les càtedres de Comunicació s’estudiarà d’aquí a uns anys com a exemple de com no s’aborda un greu problema polític.
Aquells que coneixen el president del Govern d’Espanya asseguren que sent pànic escènic davant la premsa. D’altres consideren que simplement es tracta d’al·lèrgia. A Rajoy li molesta que li marquin els fulls de ruta els adversaris, però també els seus propis col·laboradors. En les últimes setmanes hem vist imatges desconcertants, com la del president sortint per una porta falsa del Congrés per no haver d’explicar-se. El resultat d’aquesta política fugissera i distant no és només que deixa amb molts dubtes els ciutadans, inclosos els que l’han votat, sinó que desconcerta els mercats internacionals. Diaris conservadors com Fi
nancial Times o Le Figaro han estat molt crítics amb la tèbia resposta donada pel Govern de Madrid.
No tinc dubtes sobre l’honestedat de Mariano Rajoy, però l’honorabilitat no ha de ser una qüestió de fe. Un ha de il·luminar tota ombra i aclarir qualsevol desconfiança. És possible que la filtració sigui un intent des del mateix PP de bellugar-li la cadira al president. I que les fotocòpies com a prova només les sustenti el testimoni de Jorge Trías, col·laborador de la FAES. Però la qüestió no és pensar que al final tot s’aclarirà a favor de Rajoy, sinó que cal ser més hàbil en la gestió de les crisis, més directe en les explicacions i més àgil en l’elaboració del relat. El president potser té al·lèrgia a la premsa, però això se soluciona amb antihistamínics.