A Europa li cal la Gran Bretanya?
Molts britànics creuen avui que el seu país no necessita la Unió Europea, i fins i tot hi ha els qui van més enllà (com els membres del Partit per la Independència del Regne Unit i una important quantitat d’euroescèptics conservadors) i consideren que al país li aniria encara més bé fora de la UE. Somien una Gran Bretanya convertida en una mena de Singapur d’Occident, una potència comercial dirigida des de la City de Londres.
Per això, el primer ministre David Cameron es va sentir obligat a oferir al poble britànic un referèndum amb una pregunta senzilla: dins o fora? Personalment, Cameron no vol que la Gran Bretanya abandoni la UE, però sap que perquè els futurs go- verns britànics puguin donar la qüestió per acabada, caldrà alguna forma d’acord democràtic.
Convenientment, encara falta molt per al 2017, l’any previst per al promès referèndum. Mentrestant poden canviar moltes coses. Si l’eurozona tira endavant, el que facin els països aliens a la UE potser ja no importarà tant. A més, també pot passar que més europeus acabin coincidint amb Cameron que una unió política europea cada vegada més gran no és desitjable (sempre que tinguin aquesta opció, la qual cosa no està assegurada ni de bon tros).
Mentrestant, caldria analitzar una altra qüestió: quants a Europa volen que la Gran Bretanya romangui a la UE? La resposta depèn en part de la nacionalitat. Els petits estats del nord, per exemple, els Països Baixos, sempre han volgut la Gran Bretanya dins de la Unió, ja que sense ella serien presa de les ambicions de comandament de França i, en gran manera, d’Alemanya. Tanmateix, així que els records de la Segona Guerra Mundial es van esborrant, cada vegada són més els que als Països Baixos i Escandinàvia se senten a gust sota l’ombra protectora de la poderosa Alemanya.
Però si preguntéssim als alemanys, probablement respondrien que s’estimen més tenir la companyia de la Gran Bretanya que no pas heure-se-les sols davant els països de la Mediterrània. La cultura encara importa, i els alemanys tenen en comú amb els britànics molt més del que comparteixen amb els grecs, o fins i tot amb els italians.
França és un altre tema. Segons una enquesta recent, el 54% dels francesos preferiria que la Gran Bretanya abandonés la UE, una xifra que també pot tenir un element cultural. La Gran Bretanya mai no ha gaudit de gaire estimació entre els francesos. El president Charles de Gaulle va bloquejar dues vegades l’entrada dels britànics a la Comunitat Econòmica Europea; com molts líders francesos, De Gaulle desconfiava profundament dels “anglosaxons”. En la seva pomposa manera de veure les coses, França era el guardià natural dels valors europeus, que segons la seva opinió, no eren cap altra cosa que els valors francesos.
El 1930, Winston Churchill va dir sobre el seu país: “Estem amb Europa, però no hi som”. Aquest sentiment encara el comparteixen molts a la Gran Bretanya, i De Gaulle també el compartia.
Una vegada va dir, amb certa ironia, que en esdevenir membre d’una unió europea, la Gran Bretanya perdria la seva identitat, i això seria una veritable llàstima.
Però ni la cultura, ni la nacionalitat, ni tan sols el xovinisme gaullista basten com a única explicació. L’expressió de sentiments pro o antibritànics a Europa té un component polític important. Els francesos que es van declarar partidaris que la Gran Bretanya abandoni la UE són majoritàriament d’esquerra, mentre que molts dels que van mantenir la posició contrària estan més a la dreta. Per què és així no que- da del tot clar, però probablement té a veure amb el fet que la dreta inclou els neoliberals, que comparteixen l’actitud britànica cap als negocis i el lliure comerç.
L’esquerra francesa és partidària d’un important grau de control estatal de l’economia, juntament amb solucions tecnocràtiques, més que no liberals, als problemes socials i econòmics. Aquesta manera de pensar va ser molt present en la construcció de les institucions europees. Aquesta tendència la personifica Jean Monnet, un dels artífexs de la unificació europea, buròcrata d’ànima que desconfiava dels polítics. La política democràtica és complexa i divisòria, i hi abunden les solucions de compromís; Monnet odiava tot això. Estava obsessionat amb l’ideal d’unitat i volia resultats pràctics, independentment dels vaivens i les negociacions de la política.
No és que Monnet i altres tecnòcrates europeus estiguessin en contra de la democràcia, però, en el seu zel per unificar les diverses nacions-Estat d’Europa, moltes vegades semblava que no hi donaven massa importància. Els euròcrates sabien què era el millor per als ciutadans europeus i què havia de fer-se. Un excés de debat públic o la interferència dels ciutadans i els seus representants polítics no farien res més que retardar el procés. D’allà sorgeix el típic llenguatge de la UE, amb els seus “trens imparables” i les seves “decisions irreversibles”; que els ciutadans qüestionin la saviesa dels grans planificadors no forma part de les previsions.
Aquest èmfasi en la planificació és una de les raons per les quals el “projecte euro- peu” sempre va atreure l’esquerra, i no només a França. La creença tecnocràtica en models ideals és inherentment utòpica. A més, la gent d’esquerra sempre ha sentit cap al nacionalisme una profunda aversió que s’origina en les dues desastroses guerres europees. Però els britànics, als quals el nacionalisme churchillià va ajudar a sobreposar-se als atacs de Hitler, mai no van compartir aquesta aversió. I el seu profund orgull per la tradició britànica de democràcia liberal sempre els va fer desconfiar dels buròcrates entremetedors de Brussel·les. Sens dubte hi ha en això part de xovinisme i fins i tot de xenofòbia: com es pot compartir l’autoritat política amb estrangers?
Seria un error no fer atenció als dubtes britànics sobre el procés d’unificació d’Europa, atès que són més que una reacció nacionalista. També a la resta d’Europa n’hi ha molts que lamenten l’augment de poder de la burocràcia de la UE. La resistència britànica als grandiosos plans europeus és una mostra de fermesa democràtica, dins d’una empresa que, per més bones intencions que tingui, pot esdevenir autoritària; aquesta resistència ha de servir de necessari contrapès a l’utopisme dels tecnòcrates.
Els partidaris de la unificació europea s’haurien de prendre molt seriosament les crítiques a les deficiències polítiques del projecte. És l’única garantia que Europa unida, sigui quina sigui la forma que adopti, serà democràtica i alhora beneficiosa econòmicament.
Per això Europa necessita la Gran Bretanya: no com un centre bancari i comercial d’ultramar, sinó com un soci difícil, qüestionador, obstinadament democràtic.