L’equilibri canviant
Les relacions entre Espanya i els països d’Amèrica Llatina tenen un llarg i conegut recorregut històric, a través del qual s’ha generat un substrat estructural molt sòlid i alhora molt controvertit, propi d’una relació entre una antiga metròpoli i les que van ser les seves colònies. Així mateix han experimentat variacions en el temps, com el de les últimes dècades, quan es va aconseguir reconduir la relació amb uns objectius i uns valors normatius compartits, al costat d’un nucli dur d’interessos econòmics, que han anat modulant un altre esquema de vinculació.
L’extensió de la normalització democràtica als dos costats de l’Atlàntic, el reforçament mutu mitjançant associacions bilaterals amb els països més importants i la construcció d’espais institucionals de trobada en l’àmbit iberoamericà han exercit un paper rellevant en la nova relació, de la mateixa manera que els fluxos d’inversió, la cooperació per al desenvolupament o els moviments migratoris l’han dotat de continguts significatius afegits. D’altra banda, tant els països llatinoamericans com Espanya han seguit les seves pròpies dinàmiques de relacions internacionals, amb conseqüències que no sempre han afavorit la connexió atlàntica. Així ha passat amb els efectes centrípets presents en la integració espanyola a Europa o en la integració regional llatinoamericana. També amb les escasses sinergies aconseguides en les projeccions externes cap a altres zones del globus (per exemple amb els Estats Units o amb els països del Pacífic asiàtic).
Malgrat el balanç positiu en diversos aspectes, la nova vinculació no ha estat exempta de dificultats i tensions, entre altres raons perquè els continguts de les relacions no són equilibrats i també perquè persisteixen asimetries en les percepcions mútues. A més, per a la política espanyola han sorgit contradiccions al voltant d’alguns objectius, com ha esdevingut amb la tensió entre valors i interessos. Finalment, tot sovint alguns canvis han estat precedits per un moment de crisi econòmica, com la que va sacsejar l’Amèrica Llatina entre els anys vuitanta i noranta, que va propiciar una finestra d’oportunitats per al desembarcament d’algunes grans empreses espanyoles de banca, energia o telecomunicacions, que aleshores iniciaven un procés d’internacionalització a redós de la integració a Europa. Igualment, les conseqüències socials d’aquesta crisi a l’Amèrica Llatina, en contrast amb la bonança viscuda a Espanya i Europa fins fa poc, expliquen en gran mesura el fenomen de l’emigració massiva de llatinoamericans cap a la Península.
Amb aquests antecedents, davant la crisi actual a Espanya i Europa, que contrasta amb la capacitat de resistència econòmica llatinoamericana, s’insinuen uns canvis i uns reequilibris en la relació amb unes conseqüències que encara no es poden desxifrar. Actualment les principals multinacionals espanyoles estan salvant els comptes de resultats en gran part gràcies a l’aportació de les filials americanes, i algunes fins i tot estan col·locant participacions de capital a les borses locals.
Altres empreses, fonamentalment constructores, laboratoris farmacèutics, bufets d’advocats i consultores d’enginyeria, estan aprofitant les oportunitats de negoci que brinden els mercats emergents llatinoamericans. Seguint aquesta dinàmica, les pimes espanyoles també pretenen fer-se un lloc a l’Amèrica Llatina, mentre que tancant el cercle el Govern espanyol està demanant als seus homòlegs del Brasil, Mèxic o Xile que els empresaris inverteixin a Espanya.
Aquests canvis també estan afectant l’esfera política, on a més entren en joc els biaixos ideològics dels governs de torn, que tenen conseqüències en l’aproximació o divergència en la relació bilateral. Així mateix, es percep a l’Amèrica Llatina una tendència a aprofundir el control dels recursos i d’altres esferes de l’economia nacional, bo i reduint el marge per a la negociació i el compromís. El cas més sonat va ser amb l’expropiació a Repsol pel Govern argentí, un esdeveniment que va contribuir a obrir una mica més l’esquerda del desacord entre Madrid i Buenos Aires.
Finalment, hi ha variacions en els fluxos migratoris, on al retorn dels llatinoamericans s’afegeixen ara els espanyols que busquen una oportunitat a Amèrica.
En conclusió, s’aventuren uns canvis en els vincles de tot tipus, amb conseqüències encara impredictibles en els nous equilibris de poder que podrien sorgir.
El futur continua obert i continua pendent la construcció d’una relació més equilibrada i entre iguals als dos costats de l’Atlàntic.