El PP i la guerra dels Rose
Un fort corrent d’opinió dins del Partit Popular qüestiona les polítiques del Govern de Rajoy. A través, encara que no només, de l’oberta dissidència d’una excèntrica i instrumental Esperanza Aguirre, sectors populars consideren que el president s’ha confós en la política fiscal, en l’antiterrorista –exposen com a gran errada l’excarceració de l’etarra Bolinaga– i en el tractament de la qüestió catalana. Es pot sospitar que l’emergència del cas Bárcenas és una conseqüència d’aquesta crítica –algú des de dins provaria de rebentar l’actual direcció del partit i així obligar a Rajoy a canviar el rumb–, o que res no té a veure amb la dissensió interna, però, tant si és el primer com el segon, el cert és que la gestió de la crisi de la presumpta comptabilitat de l’extresorer del partit s’afegeix als greuges dels crítics que hi afegeixen encara una dada més: l’amnistia de Montoro s’hauria convertit en una trampa per al mateix Govern, tant per un mal plantejament polític com per una configuració jurídica defectuosa.
El president i el seu ministre d’Interior han de percebre necessàriament que actes com el de dilluns passat organitzat per la FAES amb motiu del vintè aniversari de l’assassinat de Gregorio Ordóñez, en el qual es van formular duríssimes i directes crítiques a l’Executiu, qüestionen clarament el perfil, un pèl difús, de la política antiterrorista que es personalitza en l’excarceració per raons de salut –i certament matusser– d’un dels cruels segrestadors de José Antonio Ortega Lara. Les declaracions concessives de dirigents del PP del País Basc cap a l’esquerra abertzale agrupada entorn de Bildu també estan resultant indesxifrables políticament, tant per als seus altres companys com per a les víctimes, que, a més de registrar diferències de pes entre les seves organitzacions, s’han distanciat de l’Executiu de Rajoy de manera notòria. Suposar que és només Jaime Mayor Oreja l’instigador d’aquest malestar és quedar curt en l’anàlisi perquè abasta, sens dubte, l’expresident Aznar i un ampli grup dels que van ser els seus col·laboradors.
En la mateixa línia, encara que salvant les distàncies, borbolleja el desacord amb el Gabinet en el tractament de la qüestió catalana. Malgrat que Mariano Rajoy rep moltes felicitacions per la seva actitud silent i pacient davant els esdeveniments polítics a Catalunya –en espera que les contradiccions sobiranistes rectifiquin l’itinerari de Mas i Junqueras–, sectors del PP, tan significatius com els esmentats, creuen que el president i els ministres s’equivoquen completament perquè l’independentisme, tot i mostrar progressives debilitats està guanyant terreny. Aquests sectors reclamen un clar intervencionisme governamental a Catalunya, tant amb declaracions més contun- dents i clares com amb decisions de diferent ordre: financer –paralitzar, per exemple, les aportacions del Fons de Liquiditat Autonòmic–i jurídic, sense descartar, entre aquestes últimes, totes les possibles. Sens dubte, la impugnació, ja decidida, de la declaració sobiranista del Parlament davant el Constitucional, però també mesures penals si arribava el cas.
L’acidesa de la crítica de certs sec- tors del Partit Popular s’estén com una taca d’oli sobre la política fiscal del Govern. En aquestes instàncies hi ha la creença que Rajoy i Montoro estan escalabrant les classes mitjanes, que són les que voten el PP. I que ho estan fent de manera insolent, traint les promeses electorals i incorrent en contradiccions. Aquests sectors adverteixen també que l’empresariat emet senyals de fatiga amb part del Gabinet de Rajoy, al qual dediquen qualificatius com “grup de mandarins” que “estan prou preparats però insuficientment experimentats”. La manca d’una estructura orgànica del Govern que estableixi nítidament les línies competencials martelleja les crítiques a Rajoy, que, en l’àmbit empresarial i financer, se senten d’una hora lluny.
En versió lliure d’un alt càrrec del Partit Popular, el que passa en el seu partit –tant si la corrupció és més o menys grossa– s’assembla a La guer
ra dels Rose, la pel·lícula que el 1989 van protagonitzar Michael Douglas i Kathleen Turner. Representaven un matrimoni que entre les quatre parets del que va ser casa seva s’esbocinaven moralment i físicament, sense que ningú ho impedís. Alguna cosa hi ha de cert en aquesta metàfora cinematogràfica en la qual s’incrusta la manca de lideratge de Rajoy.
L’esclat com a bomba de fragmentació del cas Bárcenas ha projectat la imatge –era el que pretenien els seus adversaris interns?– d’un home amb insuficient utillatge polític i, per tant, susceptible d’una eliminació darwiniana. En això estan.