Com contestar als atacs?
Hi ha una gran demanda social per aclarir i superar els casos de corrupció i certes acusacions que estan en la ment de tots. És una bona estratègia afirmar que tot es fa bé o que el que es va fer malament és aigua passada? És acceptable buscar una justificació dient que també altres partits tenen els seus casos de corrupció? Es planteja una pregunta de fons: quina estratègia seguir per respondre als atacs de corrupció?
En el camp de la direcció d’empreses, des de fa anys, s’analitzen quatre possibles estratègies davant els atacs a presumptes comportaments poc ètics que vulneren la reputació d’una determinada empresa. Penso que, amb els matisos que calgui, també són aplicables en el moment actual als partits polítics.
La primera és senzillament no respondre als atacs. És una mala estratègia, tret d’atacs poc creïbles o desacreditats pel seu contingut. Pot acabar en pèrdua de reputació i en atacs contra l’empresa. Defensar que s’ha fet bé allò que no s’ataca, òbviament equival a no respondre als atacs. És el cas d’auditar la comptabilitat oficial quan el que s’ataca és l’ús d’una comptabilitat paral·lela amb diners B.
Una altra estratègia és de caràcter defensiu. Es busca justificar com a ètic allò que s’ataca. És una bona estratègia quan els atacs estan basats en falsedats o en males interpretacions, però molt dolenta si no és així. Tard o d’hora es podrà saber què va passar i al descrèdit anterior caldrà afegir les mentides i els enganys d’una pretesa defensa.
Hi ha una tercera estratègia d’acceptació i canvi. Consisteix a investigar a fons i no negar els fets, assumint en el seu cas, la corresponent culpabilitat. Tot això acompanyat d’un sincer canvi d’actitud, ajustat a les demandes socials en tot el que tinguin de veritat.
Adoptar aquesta actitud requereix humilitat i coratge moral, però els seus efectes per a la institució solen ser molt positius, encara que no es notin de manera immediata.
La quarta estratègia és proactiva. La reacció de l’empresa va per davant de les demandes socials, mentre s’anticipa a altres crítiques previsibles. Sobretot tracta de fer les coses bé no tant per demanda social com per sentit de responsabilitat. Implica canvis, de vegades dràstics, que portin a una profunda regeneració moral.
Això últim és el que va fer, per exemple, la companyia alemanya Siemens després de diversos anys de suborns escandalosos a diversos països, va canviar el conseller executiu i altres directius i va implementar un costós programa per prevenir actuacions semblants en el futur. Els directius dels partits polítics, ¿haurien de reflexionar sobre aquestes estratègies i aprendre de les millors pràctiques, adaptant-les a les seves circumstàncies? Si no, no en podran defugir les conseqüències.