Embaràs a distància
Una dona que ha llogat un ventre per tenir la seva filla narra l’experiència
Des que el 1996 va comprar el seu pis de dues habitacions, Iolanda Anglès en va reservar una. No hi va posar mai ni un moble perquè aquella havia de ser l’habitació del seu fill. Però van passar els anys i la Iolanda no es quedava embarassada. Era infèrtil. Les fecundacions in vitro tampoc no van resultar. Però una nit, quan ella i el seu marit havien iniciat els tràmits per adoptar, van veure una notícia al teletext que els va canviar la vida. Van decidir subrogar l’embaràs. Una altra dona gestaria el seu fill a 7.500 quilòmetres de distància: a Califòrnia, on el lloguer de ventres es va legalitzar fa quaranta anys.
“Mai no vaig tenir dilemes morals. Els diners era un altre tema; patíem per com ho pagaríem tot, això sí que ens preocupava i ens condicionava”, diu la Iolanda. L’habitació ja no és buida. Des de fa nou mesos l’ocupa la seva filla, l’Estel. “Quan va néixer vaig sentir aquesta felicitat plena que se sent quan s’és petit i que a mesura que et fas gran va desapareixent”, afirma. Per a la Iolanda, tenir un fill era un objectiu vital. Sempre m’havia imaginat que seria mare i durant anys tots els intents havien fracassat.
Aquella nit el teletext deia que la Direcció General de Registre i Notarial havia aprovat una ins- trucció que permetia inscriure al Registre Civil els fills d’espanyols nascuts a l’estranger mitjançant una mare de lloguer”. Era el 6 d’octubre del 2010. I aquí va començar un procés que, encara que amb final feliç, no va ser fàcil. “Ha estat una muntanya russa de sentiments i emocions”, confessa.
“Mai no hauria comès cap il·legalitat; quan vam ser a Califòrnia em va semblar que el procés era seriós i transparent, que les dones que llogaven el ventre no estaven explotades, com alguna vegada s’ha denunciant a l’Índia”, manté la Iolanda. Les dones que es presten a gestar el fill d’una al- tra parella passen els controls psicològics i físics d’una agència. Han de tenir fills i acreditar uns ingressos mínims per justificar que, fins i tot rebent una compensació, no suporta l’embaràs només pels diners: uns 30.000 euros, als quals cal afegir 7.000 dòlars si es queda embarassada de bessons i altres extres, per exemple, si cal fer cesària.
Després de contactar amb una família que ja tenia dos fills gestats en ventres de lloguer, la Iolanda i el seu marit es van citar aquella mateixa setmana amb el director de l’agència que havia assessorat aquesta parella, Sebastián Expósito. “Durant dues hores ens va explicar els pros i els contres, que eren molts; la fecundació in vitro podia fallar, podia haver-hi complicacions durant l’embaràs... i el procés no era barat, uns 100.000 euros, més els extres que sorgissin”, diu.
Per això el cas de la Iolanda és excepcional. Ni, evidentment, són famosos ni tampoc tenen un sou per tirar coets. A diferència de la resta de clients de l’agència, tots dos treballen d’administratius a Valls i són mileuristes. Van haver d’ampliar la hipoteca 25 anys i, a més, demanar un crèdit. O acceptaven les exigències del banc o adéu al seu somni. Van aconseguir els diners mínims per intentar-ho una sola vegada –com més pressupost, més garanties té el procés– encara que això va imposar un estricte pla d’estalvi: “en tres anys hem sortit un sol dia a sopar”. I el Sebastián va acceptar portar el seu cas. El primer filtre estava superat. “No tothom està preparat per a un procés així”, afirma Expósito.
“La família, com els amics, van reaccionar primer amb sorpresa, però ens van donar suport”, diu la Iolanda. Un mes abans de marxar, van haver d’omplir un qüestionari amb una infinitat de preguntes sobre els seus valors, el perquè d’aquesta decisió, quina relació pensaven mantenir després amb la dona que gestaria el seu fill, sobre les seves relacions familiars o aspectes més mundans, com quin era el seu color o el seu menjar preferit.
I el gener del 2011 van viatjar a Califòrnia amb altres parelles per decidir amb quina agència de les tres que van visitar treballarien, per conèixer mares de lloguer i escollir-ne una (i que ella acceptés),
visitar clíniques de fertilitat i advocats. “Vam tenir una conversa telefònica amb la candidata que ens agradava més”, recorda la Iolanda. Però quan ja s’havien escollit mútuament, va resultar que “no era recomanable” pel seu sobrepès. I, quan ja estaven a Valls, a través d’internet van canviar de ventre de lloguer. Entre altres imprevistos, va resultar que el semen del seu marit tampoc no era el més adequat, amb la qual cosa, en 24 hores i des de casa, van pagar pels espermatozoides d’un donant.
I això, firmant documents un dia sí, l’altre també. Contractes que especifiquen què cal fer en cas de malformació del fetus, o si la mare tingués problemes de salut. Contractes que obliguen la mare de lloguer a no mantenir relacions sexuals, a no menjar segons què, a prendre determinats medicaments, a controls periòdics... “Des del primer moment hi va haver bona sintonia amb la nostra mare de lloguer, la Irene, i ens enviàvem correus cada setmana. Quan la vam conèixer en persona, una setmana abans del part, la connexió va ser total. Li estem molt agraïts”, diu. La Iolanda no va tenir inconvenient a deixar que la Irene abracés la nena que havia gestat i es van veure gairebé diàriament fins que, quinze dies després, van tornar a Valls. “Des del principi vam decidir no enganyar ningú, també li direm a la nostra filla, i explicar el procés per contribuir que es normalitzi i, a la llarga, que sigui legal al nostre país”, diu. Per això ha decidit explicar tota la vivència, sense embuts, en el llibre Mare de lloguer, un estel d’esperança (Angle Editorial), que la propera setmana presentarà a Valls i després a Barcelona.