Cap al cim amb crosses
Isabel Suppé, 14 operacions després d’un accident a 5.000 metres: “Tot ha canviat a la meva vida, menys les ganes d’anar a la muntanya”
Visc un desafiament permanent, sabent com de fràgil és la vida i l’important que és omplir-la d’experiències”. L’escaladora Isabel Suppé, de 34 anys, va protagonitzar el juliol del 2010 un succés traumàtic que va saber transformar en una història de supervivència. Una caiguda al buit de 400 metres a la Serralada Real boliviana li va deixar seqüeles físiques però alhora li va donar ales per continuar enfilant-se pels cims del món. A Noche estrellada (Desnivel) relata aquest episodi que l’ha portat a passar 14 vegades pel quiròfan, l’última fa un parell de setmanes, i a haver d’aproximar-se a les muntanyes amb crosses.
Suppé, alemanya de naixement, es va traslladar a Buenos Aires als 21 anys per especialitzar-se en literatura llatinoamericana, després de graduar-se al Ramapo College de Nova Jersey (EUA). A més de l’alemany, domina l’espanyol, francès, anglès i portuguès. A l’Argentina, es va enamorar dels Andes i va reprendre l’escalada, afició que havia practicat de petita amb els seus avis. Per ser més a prop de les muntanyes es va instal·lar a Mendoza, el seu camp base fins a l’accident del 2010.
Quan estava a punt d’arribar al cim de l’Ala Esquerra del Condoriri (5.420 metres), el seu company de cordada, Peter Wiesenekker, va relliscar; el gel inestable va fer saltar els ancoratges i tots dos es van precipitar 400 metres avall, colpejant-se contra la paret fins a desplomar-se a sobre de la glacera, a 5.000 metres d’al- tura. “Ja no hi ha dubte. Hem parat i sóc viva”, va pensar Suppé en finalitzar la caiguda. I va respirar alleujada en comprovar que el seu company, de 49 anys, també continuava respirant. “Vaig intentar aixecar-me, però vaig caure, tenia el turmell dret trencat i una hemorràgia”, relata a la botiga Annapurna de Barcelona, on recentment va fer una conferència. La seva energia es van focalitzar a sobreviure a aquella primera nit a la intempèrie, amb temperatures sota zero, sense aliments ni aigua. Si ho aconseguia, al matí següent segurament arribaria un equip de rescat. Va superar la nit i se les va enginyar per no caure en un son letal. Peter seguia immòbil, a estones gemegava, a es- tones cridava, però no es movia.
“Clavo el meu bastó de trekking a la neu i poso el meu cap sobre ell. Si m’adormo, el meu cap caurà i el sotrac em ferà tornar a la lluita.” Aquesta va ser la seva estratègia per mantenir-se desperta, segons explica al llibre.
L’esperança s’esvaeix. Els pri- mer rajos del sol alleugen el fred, però van passant les hores i no arriba ningú. Per què no vénen a rescatar-nos? En partir rumb al cim va avisar algun amic i altres muntanyencs dels seus plans d’ascensió. Però sembla que no els troben a faltar i Suppé pensa que la seva única oportunitat d’esqui- var la mort és creuar la glacera i arribar a un coll per fer senyals de llum al camp base. Continua sense poder aixecar-se, el dolor bloqueja la seva cama dreta, i dissenya un mètode per avançar ajaguda, esquivant aquests penitents (afilats pinacles de neu) que compliquen encara més el seu avenç. Conscient que porta moltes hores sense hidratar-se aconsegueix omplir la seva ampolla amb l’aigua fosa gràcies a la calor del sol, que barreja amb les restes de sal d’una bossa en la qual hi havia carn seca. En caure, la seva motxilla li va protegir l’esquena però va perdre bona part del que portava dins. Sort que la xaqueta “es va salvar” i la va protegir del gèlid ambient nocturn.
Peter no va resistir la segona nit. Va morir d’hipotèrmia. Isabel sí. Per a ella el malson va acabar quan va veure acostar-se els seus rescatadors: l’amic que els havia de recollir per portar-los de tornada a La Paz va donar l’avís i totes les alertes es van disparar. “Ningú no pensava que després de dues nits a 5.000 metres haguéssim sobreviscut i van venir a buscar-nos amb una sola llitera, per apilar un cadàver a sobre de l’altre”, recorda.
“El meu turmell ha quedat destrossat, tot ha canviat a la meva vida, menys les ganes d’anar a la muntanya. El 25 de gener em van practicar la cirurgia número 14”. Durant els 30 dies que va estar hospitalitzada a Alemanya (“una experiència més traumàtica que les dues nits a la glacera”) va començar a escriure Noche estrella
da, títol que també homenatja Van Gogh i la tela que va pintar al sanatori de Saint-Rémy-de-Provence. Per això li agradaria pre- sentar aquesta primavera l’edició en anglès del seu llibre, Starry
nights, al MoMA de Nova York, on s’exhibeix l’obra del creador holandès.
Els metges van dir a Suppé que mai no podria tornar a l’alpinisme, però al cap de pocs dies de sortir de l’hospital ja estava escalant. Un any després, va agafar la bicicleta de la seva àvia i va pedalar d’Alemanya a Madrid, on va deixar el manuscrit del seu llibre. La bici s’ha convertit en el seu mitjà de transport habitual; també ha recorregut l’Atles, Estats Units... “Continuo pujant muntanyes encara que vaig més lenta, pateixo, però això m’agrada tant... Vaig amb crosses (amb la base punxeguda com els bastons de trekking) fins a la base de la paret i després escalo. El maig del 2011, vaig aconseguir el primer ascens femení en solitari del Nevado de Cachi (6.380 metres), a l’Argentina, i a l’agost, junt amb Robert Rauch, vam obrir una via al Serkhe Khollu, a Bolívia, que vam batejar amb el nom d’El aniversario de la pata quebrada”.
Compte, que ara és una nòmada. Viatja, escriu, escala, fa conferències. Encara convalescent de la seva darrera intervenció, al març recorrerà en una bici de mà (que es mou amb els braços) Itàlia: “No puc estar quieta, així m’entreno i de passada aprenc l’italià”.