Una altra manera d’entendre l’esport

Els X Games són un espectacle esportiu creat per agradar, fer afició i generar diners

Els X Games són una competició esportiva orquestrada des de fa prop de vint anys pel canal de televisió especialitzat en esports ESPN, propietat de The Walt Disney Company. I els X Games són també l’exemple més paradigmàtic i pompós d’una altra manera d’entendre com es munta un torneig. Com es fa negoci amb l’esport.

Aquí no hi ha les federacions esportives habituals, i les grans cites no es forgen en despatxos ministerials i conselleries. Aquí tot ho impulsen les marques, els patrocinadors, la mateixa indústria. Ells financen els esportistes i munten els seus esdeveniments.

A l’altra banda de l’Atlàntic és una manera de funcionar ben habitual, en mans de grans multinacionals de facturació milionària. Fins i tot munten colònies, escoles per a les vacances d’estiu i hivern, perquè els nanos aprenguin les tècniques d’aquests esports i, sobretot, s’hi aficionin. En les nostres latituds ja comencen a desembarcar aquestes iniciatives, però tot és encara molt més incipient, modest, emergent, espontani…

Javier Fondevila, jove que con- verteix les seves aficions en estil de vida. té 25 anys i en fa cinc va fundar a la Barceloneta l’empresa de roba de talles ultragrans per als amants del surf de neu Philpark, roba diferent per a gent diferent. La ven per internet a Es- panya, Àustria, Corea del Sud, els Estats Units, Alemanya, Suïssa… I per a un públic més convencional acaba d’obrir un parell de botigues al barri del Born i al centre comercial Splau del Prat de Llobregat.

Fa un any i mig, mogut per una il·lusió de joventut, veure la seva ciutat com a escenari de les piruetes sobre rodes que el seduïen des de la infantesa, i per la necessitat de l’empresari amoïnat i atabalat, que no deixa de cavil·lar per ampliar mercats, va escriure un correu una mica innocent als del canal ESPN per dir-los que Barcelona podria ser una bona seu dels X Games. I els americans van dir que els semblava una bona idea, i van preguntar si hi havia algú a la ciutat capaç de desenvolupar una candidatura.

I la idea va arribar a una empresa catalana anomenada Seven Marketing, la mateixa gent que en els últims anys havia organitzat, entre altres saraus, els Barcelona Extreme de la gran esplanada del Fòrum, unes trobades multitudinàries entorn dels esports urbans que finalment havien de servir com a procés d’aprenentatge i prova de laboratori per al que està sent el seu gran repte: muntar els X Games.

Va ser aquesta empresa, nascuda el 2007 per organitzar esdeveniments esportius de disciplines noves, allunyades de les tradicionals, la que va aconseguir la complicitat del Consistori i va desenvolupar una candidatura mil·limètrica que va derrotar ciutats com Londres, Moscou, Estocolm, Lisboa... D’aquesta mane- ra, Seven assegura que el 2008 va facturar una mica més de mig milió d’euros, i l’any passat una mica menys d’un i mig. La seva previsió per al 2013, el primer dels X Games, s’acosta als set milions d’euros.

Els fundadors de Seven Marketing són dos barcelonins aficionats a l’esport: Josep Maria Casanova, d’uns trenta anys i aficionat al surf i al surf de neu, i Carlos Bartolomé, una mica més gran i amb menys equilibri, que es decanta més per la bicicleta de tota la vida i el fúting.

També hi treballa Jaume Puigdengoles, un skater del barri de la Bonanova que finalment es va decantar per les competicions Freestyle sobre la neu, un arquitecte de 27 anys que no ha construït mai un xalet adossat però sí que ha dissenyat un munt de rampes de llançament i altres estructures. Ara és director esportiu dels X Games.

Són alguns dels representants d’un sector econòmic que fa un cop d’ull a la plaça del Macba i diu que sí, que malgrat tot aquí hi ha un mercat per desenvolupar.

El jove empresari de 25 anys Javier Fondevila afegeix que en aquests moments està negociant amb un soci capitalista per obrir durant els propers quatre anys al voltant de cinquanta botigues a grans ciutats europees. “A veure si tot va bé –afegeix Fondevila creuant els dits–, perquè aquí la crisi econòmica també ens està destrossant, i molts s’estan quedant pel camí. A mi el que em passa ara mateix és que ja no tinc temps per patinar”.