‘Caro Fancelli’
Se m’ha mort, se’ns ha mort, Agustí Fancelli, el meu caríssimo ami
co Agustí Fancelli, il·lustre periodista que va ser cap de Cultura i Opinió i crític musical de la redacció barcelonina del diari El País i amb el qual vaig tenir l’honor i el plaer de treballar sota les seves ordres durant uns quants anys, abans de tornar a La Vanguar
dia. Se’m va morir dissabte de la setmana passada a l’Hospital Clínic “a causa del càncer que tenia”, segons llegeixo a El País (3 de febrer). I se m’ha mort, se’ns ha mort, jove, als 55 anys, la qual cosa, ja em disculpareu, és una gran putada.
“Hoy toca oficio, Agustí. Lo que te reirías viéndome tratar de escribir estas líneas. Es que no cabes en un obituario. Qué fácil es despedir héroes y aventureros y qué difícil es decir adiós a un amigo”, escrivia Jacinto Antón a El
País de diumenge passat; el bo, noble i lleial Jacinto, una de les persones que, amb el caro Fance
lli i tres companys fotoperiodistes, més enyoro d’aquella redacció per a mi ja molt llunyana…
Dilluns vam anar al tanatori de les Corts a acomiadar-nos de tu, caro Fancelli. Mai, des de la mort de Huertas Claveria, havia vist tants periodistes junts. Jo anava amb la María Jesús, la meva dona, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas i la seva dona, Paula, que havia estat mestra dels teus fills a l’escola italiana, i aviat se’ns van afegir Javier Cercas, Ignacio Martínez de Pisón i Ignacio Vidal-Folch. Quan vam entrar a la sala on s’havia de celebrar el comiat, ens van donar un recordatori amb un dibuix en llapis en el qual se’t veia d’esquena, amb gorra i roba estiuenca, a bord del teu péniche –“ma péniche, mon vieux bateau, comme on est bien sur ton dos…” que cantava l’amic Montand–, i al peu del dibuix, sota del teu nom i cognoms i les dates respectives del teu naixement i de la teva mort, es podia llegir: “Ha estat un plaer”. No sé si la idea era teva, si alguna vegada havies comentat que t’agradaria acomiadar-te amb aquesta frase, o si va ser cosa de la Blanca, la teva dona, o dels teus fills, o del teu cosí Pa
blo Ley, el teatrero, però fos de qui fos, em va semblar una idea
encertadíssima, perquè, caro
Fancelli, el plaer és una cosa que sempre l’he associat amb tu. I una hora més tard, quan ja ens havies deixat, i amb els amics escriptors brindàvem –amb whisky irlandès– per tu a la terrassa del José Luis, en alçar el vas em van sortir dels llavis, de la mane- ra més natural, aquestes cinc paraules: “El plaer ha estat nostre”.
En la cerimònia del teu comiat em va cridar l’atenció que, entre la música que vam sentir, escollissis o escollissin per tu una cançó de Georges Brassens, una de les primeres cançons de Bras- sens; Les amoureux des bancs pu
blics. Aquesta cançó, si no recordo malament, és del 1953, quatre anys abans que tu naixessis, i tu,
caro Fancelli, pertanys a una altra època, molt menys bigote, menys beata. Aquesta cançó és de l’època que Ugo La Malfa escrivia a l’Espresso: “Una borghesia che non riesce a compire il proprio dovere fiscale (…) ha già consegnato la testa al comunismo”. Una frase que llegida avui, en clau italiana, espanyola o catalana, resulta si més no un punt divertida…
Recordo, caro Fancelli, que en les nostres escapades italianes, després del Cosi fan tutte de Strehler o la Lolita de Ronconi, havíem parlat de l’Espresso, d’Arrigo Benedetti i Eugenio Scalfari, amb Moravia de crític cinematogràfic, De Feo de crític teatral, Massimo Mila de crític musical… I jo em meravellava que tu, tot i sent un xaval –tinc vint anys més–, sabessis qui era tota aquesta gent. I recordo una tarda a Roma, a Via Veneto, prenent unes copes a la terrassa del vell Caffè Rosati, que em deies com enyoraves –sí, enyoraves, aquest és el verb que vas fer servir– aquelles nits en què en aquesta mateixa terrassa es reunien Fellini, La Capria, Flaiano, Pasolini.. i em citaves les paraules de Suso Cecchi D’Amico: “Eravamo quattro ami-
ci, ci divertivamo. E intanto, senza programmarlo, facevamo il ci
nema italiano”. I tu, que ni tan sols no havies nascut, “enyoraves” aquelles nits, aquelles formidables nits romanes… Eres un pa- io molt estrany, caro Fancelli. Però entranyable. Mentre escric aquestes línies he tornat a escoltar la vella cançó de Brassens que vas posar o van posar al teu comiat i, al marge d’aquestes mirades poc franques, més aviat hostils, amb què “la gent honesta” castiga els pobres amants que es fan petons als bancs públics –unes mirades inexistents o totalment indiferents en els anys de la teva joventut–, m’he fixat en el final de la cançó, quan Brassens diu que, passats els mesos, quan les coses s’hagin calmat i el cel comenci a cobrir-se de “gros
nuages lourds”, els amants descobriran que mai no van ser tan feliços com quan es feien petons en aquells bancs.
Em pregunto, caro Fancelli, si darrere dels ulls sortints i el somriure desarmador d’aquell xaval de vint-i-tants anys que vaig conèixer a la redacció barcelonina de El País, no s’hi amagava un nen vell, molt vell; un nen trist que disfressava la seva tristesa amb una gran bonhomia i, si venia al cas, amb una mica de rauxa, no pas més de la necessària. Un nen molt vell i molt savi que enyorava, literalment, aquelles formidables nits romanes a la terrassa del Caffè Rosati i centenars de petons als bancs públics i una infinitat de coses insospitades o impossibles, com la veu inigualable de mitja dotzena de castrati napolitans o el Kraken mateix ballant el fox-trot amb el fantasma del capità Nemo. Alguna cosa que, en un temps no gaire llunyà, a les redaccions dels diaris –quan encara hi havia redaccions als diaris i s’hi sentia la música que fa en teclejar-la una Lettera 35, amb la qual, caro Fancelli, t’escric aquestes línies–, valia tot l’or del món.
Caro Fancelli, mio carissimo
amico, el plaer ha estat nostre.