Doñana, el parc en setge continu
La joia de la corona dels espais naturals resisteix després d’una llarga història d’amenaces
Aforça de patir atacs, Doñana porta escrita als gens la lluita per la resistència. Com a reserva natural va néixer el 1963 expressant el rebuig pels plans d’extermini dels anys seixanta, quan en ple franquisme, molt lluny encara de l’extensió de la consciència ecològica, el Govern va planejar assecar les maresmes amb eucaliptus somiant urbanitzacions. Va ser el naturalista José Antonio Valverde qui va salvar el que llavors no es considerava més que una extensió de maresmes que produïa malària i frenava l’expansió urbanística.
Valverde va saber veure-hi un dels ecosistemes més rics del continent i va contactar amb estudiosos d’Europa, on ja sorgia la consciència ecològica. Es van confabular diversos naturalistes en l’organització World Wildlife Fund (WWF) per comprar la primera finca de 7.000 hectàrees. Des d’aleshores, l’espai no ha parat de créixer en extensió i protecció ambiental. Ara té més de cent mil hectàrees, tot i que alhora que creixia es multiplicaven també les temptacions d’aprofitament econòmic, les amenaces. Doñana, però, resisteix.
L’amenaça més recent és la construcció d’un gasoducte de 18 quilòmetres i 200 milions d’inversió projectat per Gas Natural al subsòl de l’espai natural. El mes de gener d’enguany el projecte va rebre el vistiplau del Ministeri de Medi Ambient i encara que en realitat no és un projecte nou (fa tres dècades que s’extreu gas del subsòl de l’entorn de Doñana), sinó l’ampliació de l’existent, les associacions ecologistes veuen en l’horitzó un altre perill per a la joia de la corona de la natura. Es tracta d’ampliar la capacitat de conducció de gas amb la intenció d’utilitzar com a dipòsits les bosses de gas una vegada s’esgoti el contingut originari.
El Govern defensa el projecte argumentant que el risc és nul, que es tracta del límit del parc, no del parc mateix, i que el gas és menys contaminant que altres combustibles. La batalla s’ha traslladat al terreny polític amb polèmica inclosa a causa que Felipe González va compatibilitzar el seu càrrec com a president del Consell de Participació de Doñana amb el de conseller de Gas Natural. Poc després González va deixar Doñana adduint problemes de disponibilitat.
Com en casos anteriors, els ecologistes exigeixen que la Junta d’Andalusia paralitzi el projecte i Esquerra Unida, aliada dels socialistes al Govern andalús, pressiona també els seus socis. La Junta d’Andalusia pot bloquejar-lo amb un informe negatiu sobre l’afecció dins de la xarxa Na- tura 2000. La polèmica ha portat aquesta setmana Griñán a dir que l’última paraula la té el Govern central, però que el criteri de la Junta a l’hora d’informar el projecte es basarà en la defensa de la natura per damunt de tot.
Al marge d’aquest nou projecte, el setge al parc ha estat constant. Algunes amenaces s’han pogut rebutjar i d’altres han aconseguit resistir i encara avui continuen sent un problema. Entre les amenaces que persisteixen hi ha l’extracció d’aigua per part dels agricultors de la comarca. Els ecologistes denuncien que hi ha al voltant de 2.000 pous il·legals que afecten el principal aqüífer i deixen sense sàvia les entranyes del parc. Tenen molt de pes els interessos econòmics de les grans extensions de cultius, principalment maduixes.
WWF ha denunciat també els abocaments d’aigües residuals a l’Arroyo del Partido, que travessa Doñana. Els residus provenen dels municipis d’Almonte, Bollullos Par del Condado i Rociana. El problema està estancat per la
La pitjor agressió va ser l’abocament d’Aznalcóllar, que va contaminar el límit de Doñana l’any 1998
falta de coordinació entre Govern central i Junta per posar en marxa les depuradores projectades. També ha estat molt contestada la idea de dragar el riu Guadalquivir per augmentar el calat dels vaixells, la qual cosa comportaria un possible deteriorament de les aigües.
En el passat, l’agressió més greu va ser l’abocament d’Aznalcóllar. El 25 d’abril del 1998 una barca de l’empresa Boliden es va trencar i va contaminar de metalls pesants 4.600 hectàrees a través del riu Guadiamar, al límit del parc. Netejar-ho va costar gairebé 90 milions d’euros. Recentment es va descartar la possibilitat de construir-hi un oleoducte que havia de situar-se a tocar del parc per alimentar una refineria a Extremadura. El ministeri va barrar el pas a aquest projecte amb un informe d’impacte ambiental negatiu.