STOP “El teixit cultural s’està desmembrant”
El sector trenca el silenci i alerta que ja no es poden fer més passes enrere
Els equipaments culturals catalans estan patint els efectes ferotges de la crisi. Ofegats per les retallades pressupostàries, es veuen obligats a aplicar solucions extremes, des de tancar sales fins presentar expedients de regulació de llocs de treball –el Teatre Lliure tancarà a l’estiu del 2013 durant tres mesos– o renunciar a programacions que tenen un ampli suport pel públic. La Vanguardia ha reunit sis representants assenyalats del món cultural –el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual; el del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer; el del MNAC, Pepe Serra; el del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús; el president del patronat de la Fundació Tàpies, Xavier Antich, i el professor de la Pompeu Fabra Antonio Monegal– per saber com estan vivint la situació en primera persona, el seu diagnòstic i la seva visió de futur. També per trencar un clamorós silenci –a diferència del que passa en sanitat o educació, aquí no hi ha accions conjuntes de protesta i amb prou feines se senten veus de denúncia– davant una desfeta en què tots ens hi juguem molt. La trobada, en què també hi va haver temps per a l’autocrítica, va donar lloc a una apassionada –i necessària– reivindicació coral de la cultura, amb una conclusió a manera de declaració d’intencions: “Ni un pas enrere més”.
SILENCI AL MÓN CULTURAL
Lluís Pasqual: És veritat que estan passant coses molt greus sobre les quals hi ha un gran silenci, però em sembla que les pitjors no són en l’àmbit cultural. Aquesta àrea està desprotegida i s’està desmuntant, perquè està rebent una sèrie d’envestides que sembla que no tenen fi. Fa molt de temps que estem parlant de la corrupció, per posar un exemple banal, però és que ara ja no és a la pàgina 1 dels diaris o a la 7, és que és a la pàgina 1, la 2, la 3, la 4, la 5, la 6… I és molt difícil parlar d’una part de l’estructura quan l’estructura sencera ja no s’aguanta. Dit això, no he vingut a parlar de política general, però se’m fa molt difícil parlar gremialment quan l’entorn és tan bèstia...
Antonio Monegal: El que diu en Lluís em sembla simptomàtic d’un problema de fons: la falta d’un substrat cultural sòlid en aquesta societat, en termes de models, de conducta, de valors i d’una tradició fins i tot de pensament, de respecte per certes coses que en altres societats es donen per descomptades i que aquí no eren més que una capa molt superficial que quan hem començat a rascar, per un problema conjuntural com la crisi econòmica, ha posat en evidència un problema de fons, que és la falta de reconeixement i de respecte a la cultura com una cosa que dóna fonament a una societat. Pels grecs el teatre era una escola de ciutadania. A través de la cultura comuniquem elements fonamentals de la convivència i del respecte i de l’ètica, i alhora fem crítica de coses que passen. Des del moment que poses això de costat i dius que és decoratiu, una cosa que quan érem rics ens podíem permetre i ara no, es posa com a lateral el que és central, una qüestió fonamental en una societat.
Salvador Sunyer: En moments així és molt difícil no semblar insolidari. Passa que en aquest país la cultura ha importat històricament molt poc, i això es nota perquè el que importa en un país és el que acaben defensant els polítics en una cosa que es diuen pressupostos. La cultura ha estat sempre molt per sota del que li tocaria com a país “normalet”. Tenim una sanitat equiparable a l’europea, però en cultura estem molt per sota. A Grenoble, ciutat de 100.000 habitants, el teatre, segona divisió dels teatres públics francesos, té un pressupost
de 14 milions d’euros. Aquí a Barcelona, capital d’un país i amb milions d’habitants, mireu quin pressupost tenen el Lliure i el Nacional sumats. I als museus passarà igual. Totes les estructures del món de la cultura estaven en mínims comparat amb els veïns, i arriba la crisi i se les tracta com a la resta. En el moment que comença aquesta crisi no tenim assumit el paper que té la cultura, que de fet és l’article principal d’una societat, que fa que no ens desmembrem, i s’abaixa tot linealment i per tant el sistema entre cometes cultural, amb unes estructures que estaven embastades amb agulles, amb costos que eren els mínims per fer activitat, s’enfonsa. I el que és més greu: per què no en parlem? Per què el silenci? Els que som del ram de la cultura hem arribat a assumir que si han de tancar un quiròfan a la Vall d’Hebron, si s’ha d’eliminar una beca menjador, com reivindicarem la cultura! Ho hem assumit i ens ho mengem i callem, i aquesta és, per mi, l’essència de la situació en què ens trobem. I crec que o entenem que en la societat del benestar, que ara és del migestar, o es mantenen les potes del sistema equilibrades o…
Francesc Casadesús: Corre molt la idea que la cultura està molt subvencionada, quan no és tant així. Està cofinançada. Almenys als teatres i als museus amb el pagament de les entrades hi ha un cofinançament privat per part dels espectadors. Ja hi ha una participació de la societat, i se l’està carregant encara més amb aquesta idea d’“aneu a buscar els recursos vosaltres”.
Xavier Antich: En una situa- ció com aquesta de crisi, allà on s’acaba notant més és en estructures tan fràgils que encara, i malgrat els anys que feia, no s’havien acabat de normalitzar del tot. L’escomesa és brutal. I també passa en el món de l’educació. És obvi que el percentatge del PIB que es dedicava a cultura i educació era infinitament inferior al de països als quals ens assemblem. Una realitat en contra de la que podria ser l’opinió comuna, que diu que tot està subvencionat, i que ja era hora que s’espavilessin pel seu compte. Continuen funcionant certs tòpics que han fet molt de mal i podrien estar al darrere d’aquest silenci que ens fa pensar que això nostre no és tan important com altres coses. I, en canvi, tots sabem que un euro gastat en cultura no és despesa sinó inversió, igual que passa en educació. Però es pensa que la cultura és un ornament social i per tant se’n pot prescindir sense que passi gran cosa.
Pepe Serra: Cal insistir en el triplet. Què és de primera necessitat? Sanitat, educació i cultura. I posar-ho al mateix nivell. L’altre dia tenia una entrevista amb la consellera d’Educació i em deia que li faltaven no sé quants milions per a uns nens que fan un sol àpat calent al dia. Vaig estar a punt de dir-lo que cancel·lava una exposició i n’hi donava els diners. Però no es tracta d’això... La cultura sempre s’ha mogut en tants per cents molt baixos. I a sobre, en el moment més crític, quan hauríem de fer un esforç més gran per explicar que una societat lliure és una societat amb cultura, que ens emancipa i ens allibera, que l’espai cultural és l’espai públic de més qualitat, de més llibertat, la discussió és de supervivència.
UNA POTA DE L’ESTAT DE BENESTAR
A.M.: Per nosaltres és ben clar que la cultura és una de les potes de l’Estat de benestar, i és sobre això que no hi ha un consens social, el que ara està qüestionat. A més, aquí s’ha imposat la idea equivocada que el model era molt costós, però aquesta idea s’imposa a partir de la noció que la cultura és una cosa supèrflua.
LL.P: Cosa que no ha passat amb l’esport.
A.M.: Exactament. Els polítics han de prendre decisions difícils, que a més a més es compliquen en àmbits com aquest, perquè tu depens de la percepció del teu electorat, has de cuidar el que el teu electorat valora, i estem en una societat on, a causa d’un dèficit educatiu, la cultura no s’ha considerat imprescindible perquè no es veia com una pota, sinó com les estovalles. I les estovalles les pots treure tranquil·lament.
LL.P: Però perquè aquesta conversa no tingui l’aire de la queixa, sinó el de la legitimitat reivindicativa, jo podria dir a la
classe política, que és la classe a qui li toca considerar i escollir, que al Lliure hem doblat els abonats en un any, és a dir, hi ha una necessitat de tenir un espai poètic, cadascú a la seva manera, i en llibertat. I quan poses les condicions econòmiques que s’han de posar perquè la gent vingui, la gent ve. Fas una promoció i en dues hores vens 800 localitats.
L’IVA I L’ARGÚCIA DE MASCARELL
A.M.: O canvies l’IVA. LL.P.: Apujar l’IVA al 21% és l’obra d’un groller, d’un ignorant, que no és capaç de veure el moment de depressió social com el que hi ha en aquest país, perquè només cal anar a les farmàcies i comprovar que no queden tranquil·litzants. Com es pot tractar la cultura al mateix nivell que una bossa de mà de Loewe?
F.C.: La proposta de Mascarell de convertir les entrades en donacions per eludir l’IVA forma part d’un informe que va fer fa anys Miquel Roca per a la Fundació Barcelona Cultura per canviar la llei del Mecenatge sense haver de fer-la nova...
S.S.: Si no es canvia la llei, això serà defraudar, una trampa fiscal. No serveix. Jo crec que hem de defensar que cadascú pagui els seus impostos comme il faut i que després es gastin de manera adequada. Però tornant al que deia en Lluís, recordo que parlava amb el conseller Tresserras que allò que s’invertia en Cultura equivalia al cost per a la Generalitat dels antidepressius, 300 quilos exactament. I això quan es gastava més en cultura, que ara no n’hi hauria ni per les lavatives. Per tant és una magnitud que no és gens descabellada.
QUÈ HEM FET MALAMENT?
S.S.: Hem d’acceptar certa culpa, sí, no tot ho hem fet bé. Però la culpa del nostre món, del cultural, no ha estat tant que s’hagi malgastat com no haver sabut fer que el que estem fent tingui prou importància pel ciutadà. És un aspecte que hem de treballar més a partir d’ara. Per exemple, per fer un mea culpa personal, potser com a director d’un festival de teatre hauria d’haver dedicat més energies a pensar que en lloc d’arribar a un 12% de la població hauria d’estar arribant a un 25%.
P.S.: Hi estic molt d’acord. Aquest país fa uns anys va fer un esforç enorme per posar-se a l’alçada en infraestructures, en sistema, però quan ens vam girar ens vam adonar que a darrere no hi venia tothom. Ara és l’hora del públic. Hem de lluitar per tenir un retorn social més ampli, que no vol dir banalitzar la cultura, que ens legitimi. Jo sóc molt crític amb el que han fet alguns museus. Hi ha hagut propostes que en realitat eren un article i no una exposició de 300.000 euros... En canvi, estic convençudíssim que avui la sortida, tant soci- alment com econòmicament, és la cultura. Les consultes són plenes de gent que no té esperança, que ho veu tot perdut, i això s’arregla en part anant al teatre, veient una bona pel·lícula o visitant una exposició… La capacitat de transcendir el real, l’immediat, la part pobra i concreta que té el nostre món, no té valor, és incalculable… és el que fa que una societat sigui grisa o estigui viva. El mea culpa sempre ha de ser present i per davant, però hauríem d’intentar explicar molt bé que no és que demanem res per a nosaltres, que no és la queixa, sinó la reivindicació legitimada, com deia en Pasqual.
X.A.: Que els públics es trobin al mig és una obvietat, hi han estat sempre. Sempre s’ha pensat, però mai com ara s’ha cregut que això era una cosa substantiva. Parlaves del retorn econòmic i social, i fa falta dir i recordar que el món de la cultura genera més ingressos globals al PIB que els que rep per subvencions. Però hi ha un altre element que és el del retorn social, que és un intangible i un inquantificable: la cultura crea comunitat, crea barri…
LL.P.: No és nou, però sí, cal recordar-ho. Jo tinc un sentit de culpa més fort que el de Sunyer, que pensava que no en tenia, però penso que el percentatge de culpa és bastant més baix per part nostra i bastant més alt per part institucional. El respecte pel National Theatre s’aprèn a l’escola. I que el Lliure, el Nacional, el MNAC, Temporada Alta i el Mercat de les Flors són llocs importants per formar-se a través de la sensibilitat és una cosa que els nostres governants, perdoneume, no han defensat com penso que s’ha de defensar. La cultura pública els ha fet mitja vergonya perquè som un país de botiguers (i això no ho dic jo, ho deia la Maria Aurèlia Capmany i ho deia cada dia de l’any), i al botiguer li sembla millor la cosa privada o semiprivada. Els ho hauríem de recordar: senyors, vostès tenen aquestes eines, sentin-se’n orgullosos, no fem veure que són de primera si són de tercera, encara que hi ha equips de tercera que són boníssims, sentin-se’n orgullosos i utilitzin-les per al ciutadà.
HOSTILITAT INSTITUCIONAL
X.A.: Em resisteixo a pensar que no hi ha interès per la cultura. Tenim moltes mostres que quan es fan esforços ben dirigits la resposta és aclaparadora, perquè efectivament hi ha una cosa realment sentida sobre aquest element emancipador, sobre que la cultura forma, i això no ho deuen saber els polítics responsables de les grans àrees, però la gent que va al cinema o al teatre o a un museu o a la dansa ho sap, n’obté una satisfacció íntima que potser les grans polítiques no recullen. Schiller deia que la bellesa és la via que condueix els homes a la llibertat. No és per passar l’estona, sinó una cosa formativa, emancipadora. El problema és en l’àmbit institucional. Perquè quan hi ha iniciatives tan hostils com la del 21% de l’IVA o la de paralitzar la llei del Mecenatge, que són vitals, ja no és que no es facin les coses que s’haurien de fer, sinó que es posen bastons a les rodes. LL.P.: Agressions deliberades. X.A.: Hostils. Pedro Alonso, que dirigeix tot l’equip de la malària del Clínic, deia que els països avançats han entès que cal invertir en sanitat perquè invertint en sanitat després milloren totes les altres coses. Crec que en l’àmbit de la cultura i l’educació passa el mateix: els països avançats estan convençuts que invertir en aquestes coses permeten el progrés, i no que calgui progressar i resoldre la situació per després poder invertir-hi.
P.S.: En un país on per sota dels 40 anys tothom està condemnat a no tenir casa pròpia, una bomba social, la via de sortida, de respiració, és un sistema cultural potent. Si no, aquesta gent de menys de 40 anys s’acabarà tirant pels balcons.
PERÒ HI HA UN PLA?
F.C.: Seguint l’exemple de la sanitat, una cosa que ha fallat aquí és la definició de quin és el sistema bàsic de la cultura. En sanitat s’ha dit: el sistema bàsic és aquest. En canvi en la cultura, atesa l’excessiva proximitat de la política i el curtterminisme, les decisions estan provocant que el sistema bàsic sigui allò que jo inauguro o allò que em dóna rèdit electoral. És delicat posar el tema damunt la taula, però és que el sistema bàsic cultural no està definit. S.S.: Canvia cada quatre anys... A.M.: I això té a veure amb una associació molt important, que és l’associació de la cultura i l’agricultura. Ets molt mal pagès si permets que el substrat de la terra s’empobreixi fins al punt que quan decideixes que és el moment de llançar la llavor nova ja no hi creixi res. Desertitzes el sistema. Això també té a veure amb els públics. Estic d’acord que es pot accedir als públics sense banalitzar la cultura i sense abaixar de nivell, perquè el pitjor i el més greu és deixar-se endur per aquesta acusació de la cultura com un producte elitista. El que és elitista de debò és retirar el suport públic i fer que només els molt rics que poden anar a Nova York, a Berlín o on vulguin puguin gaudir de l’experiència cultural.
P.S.: La idea de servei públic és central.
LL.P.: És al centre, o ho és o no ho és.
S.S.: Ara no està de moda. Però el que diu en Cesc és cert, no hi ha un sistema cultural, en aquest país. S’ha volgut copiar més o menys el sistema francès.
F.C.: Del segle XIX.
S.S.: S’han fet una sèrie d’infraestructures i ara no hi ha continguts. De museus comarcals fins a teatres. N’hi ha un munt, i ara sense contingut. Per això jo m’imagino que al Consell Executiu de la Generalitat deuen estar tots impressionats, perquè el conseller de sanitat té les infermeres i els metges en vaga, el d’educació els professors, el d’agricultura els pagesos, i a Ferran Mascarell li deuen dir “tu ets un crac”, perquè no hi ha cap queixa.
F.C.: Això passa perquè les institucions culturals estan gestionant bé les coses, i encara aconsegueixen índexs d’ocupació alts, tenen una bona resposta…
S.S.: Però si no hi ha una certa pressió, això no canviarà.
LL.P.: És que no es tracta només de sobreviure esperant temps millors, perquè aquesta és una actitud antiga i equivocada. A mi em fa por que de la solidaritat passem al campi qui pugui, i em fa por que a més d’afectar el públic això afecti els artistes. La generació de la qual parla en Pepe és la que ho té pitjor. I en aquest sentit nosaltres ens hem convertit en llocs de transmissió necessaris. I això ho ha de saber la gent i ho han de saber els estaments que tenim al darrere. Som necessaris per a la societat. Si no, es trenca, com es va trencar a la Guerra Civil. I la situació que vivim comença a fer mal als artistes, de manera que tots estan pensant a agafar l’AVE per anar a treballar a la televisió a Madrid. Ens estem despoblant, estem
minant el substrat.
P.S.: En educació i sanitat hi ha uns plans, una ordenació. I per fer un hospital nou hi ha uns processos de discussió, d’estudi, la incidència, l’especialització, la proximitat d’altres hospitals, etcètera. Fins i tot a les biblioteques hi ha un pla de lectura pública. Però aquí no sabem quin és el nostre teixit de carreteres cultural. El sistema bàsic.
S.S.: Jo crec que s’ha d’escollir a qui s’ajuda. S’ha acabat, des del meu punt de vista, aquella cosa lineal d’ajudar una mica a tothom que ho està matant tot. És un desastre. P.S.: És la política de misèria
per a tothom. Però crec que cal aprofitar un moment tan crític com aquest per començar a dotar-nos de mecanismes més professionals per prendre decisions que afecten a mitjà i llarg termini el sistema cultural. Aquí els equipaments funcionen amb unes dinàmiques i unes voluntats en funció del titular administratiu impensables en un país culturalment avançat, i no ens n’hem sortit amb els òrgans de consells i de CoNCAs, aquesta capa entre nosaltres i els que legítimament per descomptat prenen les decisions, que per això són els representants democràtics. No pot ser. I no dic que calgui matar els uns per mantenir els altres, però hauríem de saber què volem.
X.A.: Jo quan pensava en coses que s’haurien d’haver fet i no s’han fet, n’hi ha una d’històrica, que és l’1 per cent cultural, que ha estat un gran calaix per fer tripijocs, per dir-ho de manera eufemística.
P.S.: Ha servit per fer rotondes... i posar-hi escultures.
F.C.: Falta l’estratègia, el que es vol aconseguir i quins passos s’han de fer per arribar-hi.
X.A.: I falten les relacions entre el sistema, i això potser sí que és culpa una mica de tots. Cal aconseguir remuntar tot allò que no s’ha fet, que és l’establiment de xarxes. Hi ha tot el pla de museus i centres d’art de Catalunya, que està paralitzat des de fa anys. Quantes iniciatives s’han paralitzat que permetrien establir lligams, que les coses reverteixin més en la societat, que hi hagi costos compartits…
S.S.: És un sistema incoherent i desarticulat. I posats a parlar de la llei del Mecenatge, fins i tot podríem fer la part de la llei que afecta el ciutadà corrent, que és important. Per mi és essencial que doblem el públic que tenim en el termini d’uns quants anys, pocs. Ens dóna legitimitat i no tindria un cost tan alt, però no els importa ni els interessa.
P.S.: Un dia s’ha de començar un debat sobre el sistema, de dir “el país dóna el que dóna”, què volem tenir, quines institucions, de quina mida, quines són capaces d’exportar, quines, sota l’ombra d’aquestes, poden fer una acció local potent i que també pot tenir molt sentit però que no hem de duplicar. Hem d’exigir un pacte entre administracions.
S.S.: Això no costa ni un duro, la situació t’hi obliga, i a més només depèn de nosaltres. Però és que a més s’està produint una desertització del món artístic, ja no del públic sinó dels artistes. Aquests senyors necessiten un lloc per treballar. Quants teatres tenim, a Catalunya, tancats? Trenta, quaranta? Aquest dibuix de futur no és tan car ni tan difícil. Però si no dius on vols anar d’aquí vuit anys és molt difícil que sàpigues què fer. I fer-ho ara no és difícil, és fàcil, gairebé. I tindries un avantatge: tindràs uns costos d’estructura, contra el que tothom pensa, molt baixos, que fan riure respecte a Europa. El que gasta el Lliure fa riure. És un teatre de… LL.P.: De Perpinyà. A.M.: Aquí no hem tingut un sistema cultural gran i ben dotat. Si de sobte s’arriba a la conclusió que s’ha de redimensionar el sistema cultural per fer-lo més pobre i petit perquè no ens podem permetre el que tenim, que era bastant justet, hem de redimensionar les nostres ambicions com a país. Ajustem la nostra divisió.
FER NOUS PROJECTES ARA: NECESSITAT O INCOHERÈNCIA?
LL.P.: És com tapar les goteres de l’apartament de Cadaqués i deixar-ne una a casa que t’està foradant la taula.
P.S.: El tema del Museu de les Cultures del Món, que ja he esmentat en alguna ocasió i ha provocat un gran malestar a l’Ajuntament, el relaciono amb el que dèiem abans: falta articulació, planificació a mitjà i llarg termini, sentit de les coses… Els mecanismes –i no tiro contra cap museu, i menys contra aquest, les peces del qual les va recollir un senyor que era el meu avi– pels quals es pot prendre la decisió de generar un equipament nou han de ser més sofisticats, més exigents, som en un món complex. Una ciutat que ja té un museu etnològic en obres, que està mig buit i mig tancat, i que aposta per recuperar una col·lecció com la Folch, i integrar-la a un museu, en principi no em sembla malament. Però això no ha estat objecte de debat ni públic ni amb el sector. I el Disseny Hub Barcelona de la plaça de les Glòries és el mateix. Què ha costat? Cent milions? No estic atacant ningú, només demano un debat d’altura professional. I, això sí, discuteixo el moment. El Museu de les Cultures del Món, endavant. Però de quina manera? Quan? Ara és el moment? Evidentment és el polític el que pren les decisions des d’un punt de vista estratègic, però ha d’estar informat, dotat de dades que objectivament li permetin prendre-les amb uns fonaments una mica més sòlids.
X.A.: Però aquesta reflexió sobre el sistema, els que no la poden fer de cap manera són els organismes polítics, que són els que haurien d’acabar de prendre les decisions. Però esclar, aquesta instància professional mediadora aquí no existeix….
F.C.: I una cosa fonamental: cal definir la missió dels equipaments, saber quina és la teva missió i orientar-hi la teva activitat. És això el que t’ha de guiar.
LL.P.: A França hi ha una paraula preciosa que és la tutelle, estàs tutelat.
S.S.: Aquí és al revés. Tu dius “faré això perquè crec que és el que s’ha de fer”, i com que l’inter- locutor a) no en té ni idea, i b) no ha tingut temps de llegir de què va perquè té 50 coses per fer, diu “vinga va” o “no fotis”, com a màxim. I tu al final fas una valoració aproximada del que et sembla. Però el més greu és que mentre tot això continua en l’aire, el teixit cultural, la part de la creació s’està desmembrant a marxes forçades...
COM ES POT SOBREVIURE?
P.S.: Sempre dic que si els museus fossin hospitals se’ns moririen els malalts pels passadissos.
LL.P.: Jo sóc d’una generació que ha de resistir. Què vols que digui? Què he de fer un pas enrere? No. Ja vaig fer la mili. I com que ja la vaig fer, la continuaré fent fins que em deixin. Jo, com tots els que són aquí, actuo en nom de dos col·lectius: el dels artistes i el del públic. Tots dos tenen dret a existir i a intercanviar-se. I nosaltres som el pont de diàleg entre tots dos. Resistiré mentre pugui fer-los dialogar. Com? Adquirint una gran plasticitat, d’imaginació ja no en podem tenir més, hi ha un moment que s’acaba. I espero que tinguem sort. Hi ha una generació a la qual l’hi devem, tant d’espectadors com d’artistes.
S.S.: El que no pot ser és que els que vam viure el final del franquisme ara no siguem capaços de passar el que hem fet als que vénen darrere. Hem d’exigir dues coses: 1) que facin un dibuix del que ha de ser aquest país culturalment d’aquí 20 anys, i 2) que en un termini curt dediquin a la cultura percentualment el doble. que és el mínim. No podrem tenir estructura de país sense una cultura que el cohesioni.
A.M.: És molt més car perdre el que tenim que sostenir-ho, el cost de fer passos enrere és el que no ens podem permetre.
X.A.: No hi ha elecció, la cultura és central en la nostra societat i en el nostre país. Ja no som una societat industrial ni agrària, és una societat postindustrial. La cultura és central, no tenim elecció.
A.M.: I sobretot, no podem caure en la paradoxa de defensar com n’és, d’important, pel país la cultura del passat, Espriu, Gaudí, no sé què, i no cuidar el present i el futur.
LL.P.: I estem a punt. Hem viscut molts anys amb el calendari electoral i no amb el gregorià. Les escales costen molt de pujar, però les baixes rodant.
QUEDA MARGE PER A MÉS RETALLADES?
LL.P.: No P.S.: No, es trenca tot, i deixes de complir la teva missió. Llavors potser ets tu el que has de dir que val més que no es gastin aquests diners públics. Per pagar la llum, no.
S.S.: Dediquem el 90% del temps a gestió i un 10% a la feina essencial que és, com deia en Pasqual, posar en contacte els artistes amb el públic. Ja no hi ha marge per a més. I la baixada que hi haurà serà de cataclisme. No afecta una sèrie de persones, sinó que afecta el sentit mateix del que estàs fent.
A.M.: El pla B està plenament definit: no es pot fer ni un pas enrere més.