Una festa que s’apaga sola
El nombre de corrides a Espanya va disminuir un 41% del 2007 al 2011, abans de la prohibició a Catalunya, i va baixar l’assistència del públic
La festa dels toros mostra cada any símptomes creixents de decadència a Espanya. Ja un any abans de la supressió (el setembre del 2011) de les corrides a Catalunya el nombre de festes va baixar un 8%, amb la qual cosa el descens en quatre anys (segons dades del ministeri d’Educació, Cultura i Esports de 20072011) assoleix ja el 41%. En aquell període es va passar de 953 a 561 corrides. A més, les principals festes taurines (toreig, rejoneo i corrides de toros novells amb picadors) s’hauran reduït a la meitat si se sumen les projeccions del 2012, encara sense dades. Però la festa es resisteix a morir, i mostra d’això és que el Congrés de Diputats debatrà dimarts si accepta a tràmit la iniciativa de la Federació d’Entitats Taurines –que ha reunitat prop d’un milió de signatures– perquè la festa sigui declarada Bé d’Interès Cultural, tal com es va saber dijous. Amb això s’especula amb la possibilitat que els toros poguessin tornar ben aviat a Catalunya.
La més sorprenent de les dades del ministeri és que el nombre de professionals taurins inscrits va augmentar un 25% en aquell període. La principal raó d’aquest fenomen ha estat la crisi econòmica, que ha fet que moltes persones aficionades o vinculades a aquestes tradicions hagin decidit fer el pas i posar-se davant del toro per tenir una feina remunerada. “Més cornades dóna la fam”, devien pensar en saltar a l’arena.
Les corrides i les festes amb toros cada vegada interessen menys als espanyols. L’any 2011, el nombre de festes taurines estrella (corrides, rejoneo i corrides de toros novells amb picadors) va baixar un 14%, de manera que en quatre anys (2007-2011) el descens suma un 46% (va passar de 2.045 a 1.120 festes).
El descens serà més gran quan es coneguin les dades del 2012, ja que serà el primer recompte sense aportació de Catalunya, on van quedar prohibides pel Parlament a finals del 2011. “Calculem que en acabar el 2012, i amb la prohibició de Catalunya, el nombre de corrides seria menys de la meitat de les del 2007”, segons explica Chesús Ferrer, d’Ecologistes en Acció, una entitat antitaurina que efectua aquest tipus de seguiment de l’afició taurina. De fet, es desinfla l’interès per les corrides i per les festes amb toros en general. L’evolució del conjunt de les festes taurines (incloent aquí festivals, novellades, corrides de toros novells sense picadors o espectacles còmics) ha baixat un 37%. El 2007, es van celebrar 3.651 festes taurines, mentre que el 2011 es van reduir a 2.290. Amplis sectors de la ciutadania espanyola semblen voler donar-li el cop de gràcia. Així, doncs, si mor l’anomenada festa nacional no serà per la prohibició a Catalunya.
D’alguna manera, les dades donen la raó als qui pensen que les festes sanguinàries i cruels poden desaparèixer sense necessitat de prohibicions, sinó com a conseqüència del canvi de
valors i la modernització de les tradicions.
El desinterès creixent que desperten es demostra també en els resultats de l’enquesta d’hàbits i pràctiques culturals del Ministeri d’Educació, una esta- dística oficial quadriennal, en la qual es reflecteix un descens dels assistents.
El nombre dels que diuen que van a les festes amb toros ha passat del 9,8% durant el període 2006-2007 al 8,5% el període 2010-2011. “Aquest important descens seria més gran encara si es disposés de dades oficials d’assistència, en lloc de simples enquestes, ja que en aquestes també s’hi inclouen l’assistència a espectacles sense toreig, com ara espectacles còmics o correbous en pobles”, diu Ferrer.
El descens del nombre de corrides celebrades (2010-2011) afecta totes les comunitats, a excepció d’Andalusia i Aragó, i ha estat especialment acusat a Madrid, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, la Comunitat Valenciana i Extremadura. El resultat és que, malgrat les advertències d’alguns aficionats taurins, la fiesta nacio
nal no es recupera; “i a aquest pas, el seu final es pot accelerar, segons els mateixos sectors antitaurins”.
El desinterès que van experimentant els espanyols cap als espectacles amb toros contrasta amb el suport oficial que estan tenint les corrides, fins al punt que algunes comunitats autònomes, sobretot governades pel PP, han iniciat processos per declarar aquestes festes bé d’interès cultural immaterial o patrimoni de la humanitat, amb la qual cosa es persegueix aconseguir el suport de la Unesco.
Però mentre les places de toros es buiden de públic, l’arena s’omple de treballadors aturats, àvids de fer l’entrada en comitiva i portar la capa, les banderilles o la pica. En els últims anys, les places de toros, fixes o ambulants, s’han convertit en l’anhelat lloc de treball de molts aturats desitjo- sos de jugar-se-la i canviar la seva vida.
Des de l’any 2007, en termes absoluts, el nombre de professionals taurins s’ha incrementat fins a assolir el 2011 els 9.293 (davant els 7.397 del 2007). Són persones la vida de les quals ha girat d’alguna manera entorn dels toros i que han decidit fer un pas endavant per provar sort, en un gir que recorda aquells espanyols de postguerra que van buscar sortir de la pobresa per la porta gran. I a ningú no se li escapa que els toreros professionals tenen sous molt ben remunerats.
En aquests quatre anys va augmentar el nombre de matadors (es va incrementar un 18,6%), però també van a l’alça els rejonejadors (un 14,7%), novellers (22,5%), banderillers (16,7%), picadors (16%) i fins i tot toreros còmics (24%) que intervenen en espectacles semicircenses. No obstant això, el que més sorprèn és que el nombre de mossos d’espasa s’hagi disparat un 50% (ja n’hi ha 2.347), la qual cosa indica que ser subaltern i estar a l’últim escalafó tampoc és mala feina. Igualment, augmenta el nombre d’empreses ramaderes de caps de bestiar de toreig censats (de 1.327 a 1.391), tot i que el nombre d’escoles taurines ha baixat de 49 a 42.
“Tots aquests resultats contrasten amb l’afany d’algunes administracions estatals i autonòmiques per blindar les festes taurines i dotar-les de més ajuda pública. Si la supervivència dels toros depengués de l’assistència de públic, no sobreviuria. De res no serviran els ajuts, ja que el principal enemic d’aquestes pràctiques és el desinterès de la ciutadania, cada vegada més sensibilitzada contra el maltractament animal”, diu Chesús Ferrer.
Ecologistes en Acció reclama a les institucions públiques que no s’entossudeixin a mantenir “pràctiques aberrants i cruels amb animals” i segueixin el camí obert per l’àmplia majoria de la societat espanyola.