Britànics i espanyols
Si quedaven dubtes respecte a les diferències entre el sistema polític britànic i l’espanyol, aquesta setmana s’han dissipat. Estem parlant de dues monarquies parlamentàries, però amb cultures democràtiques en una fase de desenvolupament diferent: tot i que encara no ha arribat a la perfecció, una ja és adulta, mentre que l’altra està en l’edat poca-solta i no ens estalvia insolències. Mentre aquí assistíem incrèduls a un recital de negacions sobre els papers de Bárcenas, a càrrec de l’orfeó popular situat sota l’ominós focus de la corrupció (però aferrat al càrrec), a la Gran Bretanya l’exministre Chris Huhne ha admès la seva culpa i ha caigut en total desgràcia.
En el cas de Huhne no hi va haver, com per aquí, sobres amb diner negre ni sous per sota mà similars als que planegen sobre la crème del partit governant. El delicte de Huhne va consistir a conduir el seu BMW a 69 milles per hora en un tram de velocitat limitada a 50, ser multat per això, dir que conduïa la seva dona, encolomar-li els tres punts amb què va ser penalitzat i, després, negar que ho havia fet. L’infractor Huhne va rebutjar una vegada i una altra la seva trampa. Fins que dilluns passat, potser desconcertat per la seva pròpia mentida, o sentint-se acorralat, es va declarar culpable, assumint que podria anar a la presó, i va donar per liquidada, per sempre, la seva carrera política.
Huhne no és un qualsevol. Va ser ministre d’Energia i Canvi Climàtic, responsable d’alguns dels principals avenços aconseguits per la Gran Bretanya en aquesta matèria. Semblava cridat responsabilitats més altes. Però Nick Clegg li va guanyar el lideratge dels liberal- demòcrates en una elecció ajustada. Per això la premsa anglesa ha sospirat alleujada, després d’afigurar-se la desfeta a la qual assistiria ara si aquella votació hagués afavorit Huhne, i avui s’estigués enfrontant a la seva desgràcia des del càrrec actual de Clegg, que és el de viceprimer ministre britànic. O sigui, donant per fet que un viceprimer ministre que menteix, encara que sigui sobre el carnet per punts, no mereix seguir en el càrrec ni en l’escena política, perquè ha traït la decència que se li suposa, particular i col·lectiva, i ja no pot ser funcionari.
Fa anys que molts polítics espanyols, de qualsevol signe, viuen instal·lats en la indecència. Es mouen ignorant els principis d’igualtat i d’exemplaritat. Per no parlar d’altres principis, més dels que caben en aquest requadre. Creuen que la seva posició els situa per sobre de la resta dels mortals i de les obligacions legals. Creuen que poden respondre a acusacions greus, com ara la del cas Bárcenas, com si en lloc de ser els primers obligats a retre comptes juguessin a frontó; com si no haguessin de tornar fins a l’últim euro obtingut irregularment; i com si, al final, no estiguessin predestinats a desaparèixer, més tard o més d’hora, per aquest forat tan poc honorable que estan provocant en el sistema.