L’esperit d’una ILP
Un 12 de febrer del 1974, el llavors president del govern franquista Arias Navarro (el mateix que més tard anunciaria a llàgrima viva la mort del dictador) pronunciava a les Corts un discurs presumptament aperturista que van anomenar “l’esperit del 12 de febrer”. En aquesta mateixa data però trenta-nou anys després, el Congrés donarà llum verda a la tramitació de la Iniciativa Legislativa Popular (emparada per mig milió de signatures i aixecada per la Federació taurina catalana, amb un mínim suport del sector) que possibiliti el retorn de les corrides de toros a Catalunya, via BIC.
En el pitjor moment possible, al bell mig d’una tempesta perfecta on a la crisi (estafa) econòmica s’hi suma el descrèdit de la política i amb l’afegitó local del full de ruta cap a la independència, els temps parlamentaris i la perversa administració que se’n fa, porten l’anomenada fies
ta al centre del debat. Per si faltés suc a l’estofat, la fan coincidir amb la ILP per la qual més d’un milió de ciutadans demanem a ses gracioses senyories una modificació de la llei hipotecària amb la dació en pagament com a mesura pal·liativa del drama dels desnonaments.
En una mateixa jornada i atenent tant a l’aritmètica parlamentària com al posicionament previ, la ILP taurina seguirà el seu curs (només amb els vots de la majoria pepera) i la ILP hipotecària (sense aquells) passarà a l’arxiu. Les dues Espanyes en versió actualitzada i la demagògia dels uns i dels altres amb camp abonat.
Malgrat que alguns s’han llançat –amb una alegria que fa prevaler el desig a la realitat– a posar-hi data (pels volts de la Mercè) i fins i tot cartell (amb José Tomás i tot, només falta- ria), la declaració de la Festa com a BIC, tant si se’n modifica el redactat com si no, no comportaria la revocació immediata de la prohibició catalana i dependria de la lectura del legislador català (a la contra, esclar). Cal recordar que, per exemple, els permisos depenen de la Conselleria de Jocs i Espectacles, amb els Mossos com a garants de les tasques de vigilància reglamentàries des que arriben els toros a la plaça, els dies previs a la corrida...
En tot cas, tal declaració podria tenir un pes relatiu (minvat quan s’ha sabut que els socialistes, una altra vegada, se’n desmarquen) en la fallida del recurs presentat davant el TC, que s’espera que se sàpiga algun dia i que fes possible que el que comença aquest 12 de febrer no quedi en un esperit sense cos.
Encara així, en el millor dels escenaris (i comptant amb la voluntat de l’empresari/propietari, sempre fora dels focus), la veritat és que des de l’àmbit social el fet taurí a Catalunya és un element cada vegada més estrany. Una batalla que els mateixos taurins, per acció (nefasta) i omissió (deixadesa) s’han deixat guanyar, i el contraatac potser arriba massa tard. O no.
Coda: Blas de Otero –citat ahir per Pilar Rahola–, portat per l’afecció taurina, va rebre classes de toreig a Las Ventas i va escriure: “Soy un íbero / si embiste la muerte / yo la toreo”.