Els somnis del mag
El mag de Venècia, com anomenaven els seus contemporanis a Marià Fortuny, va ser, sens dubte, un creador excepcional, mereixedor com pocs del qualificatiu d’home del Renaixement: pintor, gravador, fotògraf, escenògraf, il·luminador revolucionari i dissenyador de geni. A més d’inventor d’audaços sistemes d’impressió tèxtil: va entendre el vestit femení com una obra d’art dotada d’expressivitat plàstica intemporal.
Rebo per sorpresa la traducció castellana de la brillant monografia de Guillermo de Osma Mariano Fortuny. Arte, ciencia y diseño (Ollero y Ramos, Madrid, 2012). En origen una exigent indagació acadèmica elaborada entre Londres i Nova York, publicada en anglès el 1980 i actualitzada a la data. Un homenatge a la polièdrica personalitat de l’artista rescatada de l’arxiu i la memòria dels qui –familiars, amics i col·laboradors sobrevivents– admiraven l’aura indeleble de la seva figura, com Elie de Gozzy, que havia adquirit la fàbrica de la Giudecca, quan encara una fràgil Cecilia de Madrazo caminava pels salons gèlids del Palazzo Orfei.
Guillermo de Osma procedeix d’una casta d’antiquaris i connaisseurs cosmopolites per convicció, i el llibre no és una altra precipitada aproximació imaginativa com n’hi ha tantes, sinó la re- construcció puntual de l’itinerari de l’artista argumentat netament en els tres ambients decisius que Fortuny va dominar més que ningú.
La pintura constitueix, potser, una baula insegura en l’art desmesurat de Fortuny sempre en l’entorn del seu pare i de fort contingut narratiu i cromàtic, obstinat, tanmateix, a la investigació de les tècniques i els procediments dels mestres renaixentistes, la seva alquímica elaboració de pigments i l’inexplorat llegat plàstic bizantí que va saber derivar cap al fumat tèxtil.
La pintura de Fortuny es nodreix de Tintoretto i Tiepolo a Venècia, però descobreix de seguida l’efectisme punyent del rococó francès que impregna la decoració sumptuosa del Segon Imperi: un estil àgil i grandiloqüent que sorprèn Degas i Sargent.
El sentit de la forma de Fortuny destaca en el disseny tèxtil que el converteix en una figura detonant de la moda internacional del seu temps. Un sagaç visionari conscient de l’enlluernament del luxe en els anys irrepetibles de l’ocàs burgès, un compromís que li exigeix l’exploració de la tradició universal de l’art: brocats bizantins i sedes perses, ordits figuratius renaixentistes, velluts de gamma càlida arrencats dels frescos venecians.
Fortuny va saber transformar el vestit femení amb un llenguatge sensible i genuí que l’alliberava de la rigidesa vuitcentista i recuperava el senzill abillament hel·lènic: la seda crua sotmesa al plegat casual va fer furor al gran món, des de la ballarina Isadora Duncan fins a la marquesa Cassati, des de Peggy Guggenheim fins a una etèria Marisa Berenson.
Guillermo de Osma s’atura en la curi- osa relació de Proust i Fortuny. Proust va trobar en Fortuny la dimensió encertada per a les seves divagacions estètiques. El van fascinar els vestits, la riquesa de les teles i la seva caiguda natural sobre l’esvelta línia de les models. El culte públic de la bellesa.
De fet, Fortuny apareix en el relat proustià vint vegades i els seus personatges visualitzen els rituals que exigeix de la dona la societat cosmopolita. Odette és, gràcies al dissenyador, una de les dames més ben vestides de París, renuncia a la protecció forçada del vestit sastre i es deixa cobrir per una seda arrugada lliscant. L’anhelat viatge proustià a Venècia va rebre l’ajuda i l’estímul de Fortuny i els Madrazo, entre els quals l’escriptor va consolidar la seva creença en el valor alliberador de l’art que intensifica la vida.
El trencador vestuari de Marià Fortuny, alhora bonic i funcional, planteja a Marcel Proust un enigma artístic: “És fidelment antic i poderosament original”. Un abillament més enllà de la moda que se situa en un temps recuperat, en la reactivació ideal de l’hel·lenisme. “Quina és la inspiració d’aquest mantell o d’aquesta capa de nit? Potser Carpaccio o un mosaic de Ravenna?”. Sempre la capacitat monstruosa de convertir el record, el motiu artístic o el plec màgic en realitat activa, en el punt d’intersecció de l’art amb la vida.