Fràgil, avorrit, glaçat
Quan despertem d’entre els morts
Autor: Henrik Ibsen. Traducció: Carolina Moreno Director: Ferran Madico
Lloc i data: TNC - Sala Petita
7/II/2013
Quina llàstima! Un Ibsen pràcticament desconegut a Catalunya, el darrer que va elaborar l’autor amb la voluntat de tancar un gran cicle dramàtic, s’ha convertit en un dels espectacles més fràgils i avorrits que s’han presentat mai als escenaris del Nacional (TNC). Quina llàstima que Quan despertem d’entre els morts (1899), obra important que recull les dèries i compromisos principals del dramaturg –i que “amaga una filosofia que tot ho abraça” (Joyce)– presenti un catàleg d’interpretacions tan divers que impedeix la credibilitat de les situacions i la circulació d’emocions d’una certa entitat.
I és de debò llàstima, en fi, que Ferran Madico, professional d’acreditada solvència, aquesta vegada no s’hagi posat el vestit de director entenimentat i eficient que lluïa quan el 2007 ja va visitar la Sala Petita del TNC per muntar Tornar a casa, de Pinter, aleshores, però, sense cap afany d’ingressar a les files dels innovadors fora de sè--
rie. Amb Quan despertem d’entre els morts Ibsen (1828-1906) retornava a un simbolisme, menys desfermat que el de Peer
Gynt, però indispensable per cloure la seva etapa naturalista i reblar, a tall de proclama o consigna, unes opcions vitalistes en front dels enderiaments artístics i les actituds morals obnubilades que genera un individualisme radical.
Idees i conductes de personatges tractats pel dramaturg (Solness, el Dr. Stockman, Borkman, Nora...) troben en Quan desper
tem... ressonàncies evidents en el que ha estat la vida de l’escultor Arnold Rubek (Lluís Marco), en el que aquest pensa o ha pensat de la seva obra artística i en els qui l’envolten. En efecte, a través dels retrets que es llencen mútuament amb Maja (Esther Bové), la seva dona i, sobretot, dels que rep d’Irene (Cristina Plazas), l’antiga model, enamorada d’ell sense que ell ho sàpiga, s’entén el sentit del testament teatral ibsenià i del final tràgic que conté: Rubek i Irene moriran colgats per un allau d’alta muntanya, assumpció expiatòria dels càstigs merescuts (?) per les contradiccions, alienacions i ideals errats dels herois que el dramaturg havia dut fins a la frontera del “tercer regne” inassolit amb el qual somiava. Malauradament, no hi hagué el nou cicle dramàtic; un vessament cerebral va ferir Ibsen i el va tenir impossibilitat fins a la que va morir. La “pax vobiscum” que “una diaconessa” (Lina Lambert) adreça als espectadors al final de la representació es pot entendre com una invitació a cercar, deslliurats d’enemics, l’accés a aquest món nou.
Mitjançant el que crec que és una excel·lent traducció de Carolina Moreno, amb qui ha col·laborat Feliu Formosa, el director Ferran Madico fa que la “lletra” de Quan despertem... ens arribi clara, per bé que massa desinfectada dels “virus” escènics que donen a un espectacle la calidesa necessària. Hi ha en el muntatge una mena de gèlida simplificació simbolista que encomana als intèrprets una actuació sense relleus. Ni els esforços lloables de Marco es deslliuren d’una certa monotonia. Com Ulfheim, el terratinent amb qui Maja abandona el marit, hi ha Ernest Villegas amb un aire esportiu inconvincent. Els apunts coreogràfics (Sol Picó) són una nosa postissa del tot prescindible, i l’ambigüetat escenogràfica (Max Glaenzel) que vol equiparar els cims muntanyosos i els blocs que esculpirà Rubek, un artifici incòmode per tothom, pels personatges i pel públic. Com deia, una llàstima.